La passada nit de Nadal va morir als 42 anys, víctima d’una malaltia hepàtica, Robert Buck, guitarrista de 10.000 Maniacs i coautor d’algunes de les millors peces del grup. L’òbit ens ha empès a reescoltar "In My Tribe" (Elektra, 1987), el millor treball dels Maníacs i un dels grans discos de la dècada dels 80. Fa un parell d’anys, a "Clàssics del rock", vàrem ocupar-nos dels 10.000 Maniacs quan comentàrem els primers enregistraments. "Secrets Of The I Ching" (1983) ja incloïa textos atractius de Natalie Merchant sobre guitarres tremoloses de John Lombardo; un disc interessant que posseïa la gemma "My Mother The War". El magnífic "The Wishing Chair" (1984), farcit d’encertades cançons i produït per John Boyd, nom clau del folkrock britànic, confirmava 10.000 Maniacs com l’"artband" més prometedora de la seva època.

Poc després de l’edició de "The Wishing Chair", John Lombardo, cansat de no veure arribar l’èxit, marxà per formar un duet folk amb Mary Ramsey que fins aleshores ha enregistrat dos discos que desconeixem. Semblava que el grup havia de ressentir-se de la pèrdua ja que Lombardo, a més de bon guitarrista, havia escrit gran part de la música que acompanyava els textos de Natalie Merchant, la poetessa oficial de la banda.

Sense substituir-lo el grup enregistrà "In My Tribe" als estudis The Complex de Nova York, sota la producció de Peter Asher qui ja havia treballat amb músics (Linda Rondstadt, James Taylor) que, com els Maníacs, s’alimentaven, més o manco, del folk i del country. Asher va aportar una brillantor pop basada en destacar les grans melodies del nou disc; també va substituir les cordes de Lombardo per una major presència dels teclats.

Amb la marxa de Lombardo sortia guanyant Merchant que, a més d’escriure tots els textos, també era autora de la música de tres peces. La resta se la repartien els altres músics, especialment el desaparegut Robert Buck. Pop molt melòdic, a vegades ritmes quasi tropicals, música senzilla dominada per l’omnipresència de la veu de Merchant que, respecte del disc anterior, havia guanyat força.

Però el més important de "In My Tribe" són els textos en els quals Merchant indaga en inquietuds socials, abordant-les subtilment amb un gust exquisit, sense pretensions ni sermons, mostrant situacions molt verosímils i adoptant el punt de vista narratiu més adequat per a cada composició. A "What’s The Matter Here?" (amb excel.lent música de Buck) ens narra, des de l’òptica d’un veïnat preocupat, la història d’un infant maltractat pel pare. A "Cherry Tree", colpidora, el narrador és un anafabet angoixat. "Gun Shy", tan trista com l’anterior, té com a protagonista un jove infectat de "rambisme" que orgullós i desconeixedor del que l’espera, ha ingressat a l’exèrcit per servir a la pàtria. "Don’t Talk" parla de l’alcoholisme. "My Sister Rose" és la real història d’amor dels seus oncles. A "Hey Jack Kerouac", també amb esplèndida música de Robert Buck, el famós escriptor és enfocat des del punt de vista de sa mare. I a "A Campfire Song", que compta amb la participació de Michael Stipe de R.E.M., la preocupació és el medi ambient.

I així, cançó darrere cançó, Natalie Merchant va desgranant uns textos corprenidors, senzills i compromesos, amb la seva veu limitada (està més a prop de Debbie Harry que de Sandy Denny) però intensa i sentida, tendra i rabiosa.

I també trobam una sorpresa: la versió particular de "Peace Train" magnífica cançó inclosa originalment a l’àlbum "Teaser And The Firecat". Tres anys després quan varen saber que Cat Stevens, musulmà des del 1979, donava suport a la condemna iraniana a Salman Rushdie per haver escrit "Els Versicles Satànics", 10.000 Maniacs pretengueren eliminar la cançó del disc.

Després de "In My Tribe", que aconseguí un gran èxit als EUA (nº 37) i a part d’Europa, era molt difícil que realitzassin una obra superior. "Blind Man’s Zoo", sense estar a l’altura del disc que avui hem comentat, és més que recomanable.

Pere Ferrando.