Algunes composicions de "Secrets Of The I Ching" varen caure en gràcia a John Peel, locutor i patum de BBC1, i motivaren el fixatge per Elektra. El 1984, tal com manen els cànons que regeixen les "artbands" americanes, marxaren a Londres per enregistrar als estudis Livingstone el segon elapé, sota les ordres de Boyd qui mesos abans havia produït "Fables Of The Reconstruction", excel.lent i poc comprès àlbum de R.E.M. Segurament, l'amistat entre Natalie Merchant i Michael Stipe provocà la trobada amb el mite del folkrock britànic. Boyd, per descomptat, va saber extreure tot el potencial de la banda: les guitarres de Lombardo i Buck resplendeixen, els teclats multipliquen atmosferes riques i la veu de Natalie creix respecte a les gravacions anteriors.

"Can't Ignore The Train", una de les millors peces del 85, obria el disc: "Es la història d'una part de la meva vida -digué Merchant a Jordi Turtós de Rock De Luxe-. Vaig ésser la típica nina que vivia en una ciutat molt petita dels EUA, on sempre hi ha trens que les travessen de nit, produint un so molt solitari, fins i tot tètric". "Scorpio Rising", contagiosa, amb guitarres trepanadores, els apartava del folk rock convencional. A la bucòlica "Lilydale", Merchant evocava Sandy Denny, la malaguanyada cantant de Fairport Convention i Fotheringay. També càlida "Everyone A Puzzle Lover" ("La peça final/Una cresta de muntanya/Per a l'ancià de noranta anys/No hi ha paraules per malgastar en sermons/Serà feliç contestant breument i sincera").

"The Wishing Chair" aportava uns textos molt superiors a la mitjana, poc freqüents en els productes pop; n'és una mostra "Arbor Day": "La falsedat descarada/Les veritats clandestines/Rivals fins al final/En una sèrie de duels/Perdona pel llenguatge draper que utilitz/El vals de Viena m'ha ensenyat a usar/Cada saló alt una ficció/Valuosos llibres enquadernats en cuir/Fins al sòtil/Llom sobre llom daurat/L'engany i la traïció/La fe i la lleialtat...".

De "Secrets Of The I Ching" aprofitaren algunes de les millors composicions que, tractades certerament per Boyd, oferien un resultat distint. "Tension" es convertia en "Tension Makes A Tangle" ("Déu envia confort/A la teva salvació/Però, qui garanteix absolució/Per a pecats mai no comesos?"); i "My Mother The War" era disfressada amb guitarres apocalíptiques ("Ella passeja per la vorera/Flanqueja avingudes/Passa parades/Blanc guant acompanyat per/Ma mare la guerra/Aixecarà una fletxa/Enlairarà una bandera/Tirarà una rosa/Ma mare la guerra").

Reflexions sobre vicis i virtuts, apunts de la quotidianeïtat en què la dona posseeix una protagonisme especial. Els soliloquis de Natalie Merchant feien oblidar la imatge estereotipada de "grup amb al.lota".

"The Wishing Chair" és un extraordinari disc; la crítica, però, considera que el posterior "In My Tribe" és la cimera de 10.000 Maniacs.

Pere Ferrando.