Dos són els discos essencials per introduir-se en l’essència del moviment psicodèlic dels seixanta. Un és britànic, "The Piper At The Gates Of Dawn" de Pink Floyd, època Barrett. Ritmes astrals ja comentats a "Clàssics del rock". L’altre és americà i, temporalment, anterior: "The Psychedelic Sounds Of..." (International Artists, 1966) de The 13th Floors Elevators, la banda del devorador de peyote Roky Erikson, la llegenda lisèrgica per antonomàsia. Més que un disc, un curt circuit mental que només podia sortir d’un lloc com Texas, estat que en nèixer la contracultura va adoptar un grau de tolerància zero respecte a les drogues.

Roger Erikson (Dallas, 1947) va enregistrar als setze anys "You’re Gonna Miss Me" amb el grup The Spades. Sembla que ja havia tastat la química del doctor Owsley Stanley. Ignorava, però, que aquella cançó, amb el temps, esdevindria màxima representant del costat obscur de la música popular del segle. Després d’editar la cançó entrà a formar part de The Lingsmen que, el 1965, es convertirien en els definitius 13th Floors elevators.

El més que curiós nom el posà Clementine Hall, l’esposa de Tommy Hall, lletrista i músic "especial" de la banda. El nom, segons Clementine, feia referència, en primer lloc, a la tretzena lletra de l’alfabet anglès, la "m". "Ema" de marihuana. També al.ludia, evidentment, a la superstició nordamericana que elimina el tretzè pis dels edificis, passant la seva enumeració del pis dotze al catorze.

Paradoxalment, a pesar de no ser cap músic oficial, Tommy Hall (l’únic aparentment "sa" d’aquella colla de penjats i futur psicòleg), és l’autèntic responsable, fins i tot per damunt d’Erikson, del genuí so de la banda. I és que Hall actuava com un "jug player" (intèrpret d’instruments casolans com ampolles i casseroles). El seu estri era una gran i amplificada ampolla de terrissa (plena de marihuana, per cert) de la qual extreia el curiós i original so: una espècie de gorgolleig esotèric que es troba a totes les peces del primer gran elapé.

El caçatalents Lelan Rogers (germà del cantant Kenny Rogers) els va aconseguir un contracte per enregistrar a través de International Artists, cosa que feren a principis del 66 amb un pressupost insignificant. Així, el disc més important de la psicodèlia està pèssimament enregistrat i, si l’estudi tenia algun enginyer de so, en aquells moments no hi era. Però en això rau un dels seus encants.

Durant trenta-cinc minuts la veu extremadament aguda d’Erikson planeja com a salmòdia visionària. La guitarra fangosa de Stacey Sutherland i el bimbolleig de l’ampolla de Tommy Hall (enregistrada en primer plànol, marcant el ritme amb la bateria i destacant més que la veu o els instruments) creen un ambient de soterrani. Tot mesclat, un fons sonor únic, estrany al rock convencional de l’època.

"You’re Gonna Miss Me" és una nova versió de la canço que Erikson havia escrit als catorze anys. Amb udols i sirenes "Fire Engine" sembla una sintonia per a un Batman àcid; Television, la banda de Tom Verlaine, la solia interpretar per obrir els seus concerts. "Roller Coaster" sembla la narració d’un autèntic viatge lisèrgic. "Reverberation (Doubt)", protopunk al.lucinogen. I, sobretot, la gran joia (juntament amb "You’re Gonna..."), la folkrock "Splash 1". Ambdues demostren que el peyote consumit desaforadament pels Elevators encara no els havia ressecat les idees. Rhythm and blues revestit de psicotròpics, melodies lleument metàl.liques i textos quasi romàntics. Himnes estridents de garatge estroboscòpic des de la cripta del mescal. Excel.lent i abrasador a pesar de ser el disc més mal enregistrat dels cent imprescindibles del rock.

Pel que fa a Erikson (tal com succeeix amb Syd Barrett, l’altre devorador d’àcids oficial del rock), les històries s’acumulen entre la perplexitat mística i la paranoia policial d’un sistema podrit (durant els seixant, a l’estat de Texas, podien condemnar a vint anys de presó a qui trobassin amb un porro). Les cròniques conten que Erikson (en llibertat condicional, com tota la banda) se’n va anar a comprar cigarrets i no el trobaren durant una setmana. L’enviaren a un psiquiàtric i, a l’hora del judici, digué que era un marcià i que es trobava per damunt de les lleis terrícoles, per la qual cosa no el podien tancar. No? El jutge l’envià a un altre hospital on va haver de residir tres anys amb el diagnòstic de "esquizofrènia aguda indiferenciada". Allà va escriure el poemari "Openers" i, entre electroshock i teràpia de grup, va formar una banda amb altres pacients de la "loqueria".

13th Floors Elevators es pansiren a l’oblit fins que Lenny Kaye els rescatà per a la seva mítica recopilació "Nuggets", la Bíblia del protopunk que incloïa bandes obscures i decisives com els Elevators. L’ull traçat enmig d’un caleidoscopi amb lletres àcides, ho diu tot. A la contraportada unes notes on evidenciaven que la mescalina formava part de la seva dieta habitual.

Pere Ferrando