Torna a aquestes columnes el gran Eric Burdon. Mesos enrera vàrem analitzar la seva pletòrica etapa californiana (1967-69), de la qual us recomanàvem una sèrie de discos esplèndids i psicodèlics ("Every One Of Us" i "Winds Of Change"). Però el prestigi d'Eric Burdon s'havia fornit anys abans gràcies a les vertiginoses trescades amb els mítics The Animals, grup que a mitjan la dècada dels 60 aconseguí una extrema popularitat amb cançons com "The House Of The Rising Sun". De totes les bandes britàniques sorgides durant la primera meitat de la dècada i influenciades per la música negra nord-americana, The Animals, amb The Rolling Stones, va ser la millor. Indispensables i vigents.

La gènesi s'ha de cercar a Newcastle. El 1962, l'organista Alan Price (que ja havia format The Alan Price Combo) connecta amb Burdon, estudiant de fotografia, fanàtic dels discos de blues, i posseïdor d'una fantàstica veu per a interpretar-los. Ambdós reuneixen més músics: el guitarrista Hilton Valentine, el bateria John Steel i el baixista Chas Chandler, que ja ha sortit en aquestes pàgines ja que, després, va ser el (explotador) mànager de Jimi Hendrix. Decideixen anomenar-se The Animals degut a la posta en escena autènticament salvatge i a la demoníaca manera d'interpretar el rhythm and blues.

A bruts i vibrants antres de perdició, com el Downbeat o el Club A Go Go de Newcastle, interpreten, amb estil únic, un repertori completament negre: Ray Charles, Jimmy Reed, Chuck Berry, John Lee Hooker... L'Antic Testament del rock!

Mickie Most, aspirant a productor, els proposa l'enregistrament d'un disc. A principis del 64 comença un període d'esplendor. Efímer, però brillant, ja que durant devuit mesos Most els enregistra un grapat d'excel.lents peces que s'editaren en "singles" o "extended plays" (els ja quasi extingits discos petits de quatre cançons). Es tracta de composicions, la majoria de les quals són versions copiades als grans mestres negres. Però adquereixen una forma única en ésser interpretades amb la profunda veu de Burdon i abrigades pels teclats precisos de Price.

Una intrèpida versió de la peça tradicional nord-americana "Baby Let Me Take You Home" va ser el primer exitós senzill. Poc després, una altra cançó folklòrica, "The House Of The Rising Sun", competia al cim de les llistes amb The Beatles. En qüestió de setmanes, gràcies a uns simples però dramàtics arranjaments, "The House Of..." va fer la volta al món.

A "Clàssics del rock", guia dels discos imprescindibles, mai no aconsellam àlbums recopilatoris, sinó elapés originals. Tanmateix hi ha una sèrie d'intèrprets (la majoria britànics i de l'època 64-67) que varen desenvolupar la seva carrera musical en "singles", sense tenir en compte el concepte i el format àlbum. Exemples molt clars d'això podrien ser els primerencs The Rolling Stones. També The Kinks o The Spencer Davis Group... The Animals forma part d'aquest llistat. Durant el curt període de temps en què la banda funcionà, enregistraren tres elapés: "The Animals" (1964), "Animal Tracks" (1965) i "Animalism" (1966). Els tres són esplèndids. Però, a cap s'inclou, per exemple, el mega-clàssic "The House Of The Rising Sun"; o "I'm Crying", estupenda cançó composada per Price i Burdon. Per tant, i sense que serveixi de precedent, el material que hauríeu de tenir, si és que preteneu confeccionar una selecta discoteca de rock, és el titulat "The Complete Animals" (EMI, 1990), doble CD que recull totes les cançons produïdes per Mickie Most, incloent-hi material prèviament no editat i, fins i tot, un anunci per a la ràdio en el qual els membres de la banda desitgen molts d'anys a les hordes de fanàtics animals. A "The Complete Animals" trobam les 40 peces que enregistraren durant el període comprès entre l'abril del 64 i l'octubre del 65; per a nosaltres la millor època.

Amb simplicitat esqueixadora, sense edulcoració ni ornamentació, hi figuren les versions de peces de Ray Charles (el gran ídol de Burdon): "Hallelujah I Love Her So", "I Believe To My Soul" o "Talkin' 'Bout You". Meravelloses lectures de John Lee Hooker: "Boom Boom", "I'm Mad Again"... Recreacions de clàssics de Chuck Berry: "Around And Around" o "Memphis Tennessee". I devora interpretacions de peces de Sam Cooke, Fats Domino i Bo Diddley, hi trobam les cançons escrites per Burdon i Alan Price: "I'm Crying", "Club-A-GoGo" o la valuosa "For Miss Caulker". Un recorregut frenètic i deliciós a càrrec d'una de les més estimulants bandes de rhythm and blues dels anys 60.

Finalitzarem l'article d'avui fent una petita referència a Alan Price. En desfer-se el grup a causa de les desavinences entre els dos líders, l'organista formà The Alan Price Set (1966-68). En el 1973 enregistrà la seva obra mestra: la magnífica banda sonora de la interessant pel.lícula de Lindsay Anderson "O! Lucky Man"

Pere Ferrando