A principis de la dècada dels 80, Postcard, un petit segell discogràfic comandat per l'empresari Alan Horne, llançà al mercat una nova etiqueta: "El so de la jove Escòcia". La idea, basada en el que havia fet dècades abans a Detroit l'etiqueta Motown, era enregistrar, amb pocs doblers, artistes molt joves i comercialment agressius. Amb gran olfacte, Horne fitxà una pila de prometedors músics, entre els quals n'hauríem de destacar alguns excepcionals com Orange Juice, de Glasgow, (amb un magnífic disc titulat "You Can't Hide Yor Love Forever"); del Suc de Taronja sortí l'intrèpid Edwyn Collins. Menys conegut, però igualment interessant, va ser Josef K, banda maleïda, de la qual sorgí Paul Haig, a qui, en solitari, les coses anaren millor. A més de Postcard, funcionaren altres discogràfiques escoceses d'on sortiren més menestrals musicals de barriada com Lloyd Cole & The Commotions (amb un impressionant primer disc, "Rattlesnakes"), The Associates, Europeans o els fabulosos i poc prolífics Blue Nile.

De tota l'onada, els més brillants varen ser Aztec Camera, grup format en el 1981 per Roddy Frame quan tenia 17 anys. Nascut als suburbis de Glasgow, amant de Dylan, Neil Young, Captain Beefheart, Sex Pistols i del "folk" en general, era excel.lent compositor i àgil guitarrista. Aquell any aconseguí incloure una cançó a la cassette recopilatòria "C-81" que regalava la revista New Musical Express i que va significar una esplèndida targeta de presentació. Postcard, que com hem dit representava l'ebullició del pop escocès, el fitxà de seguida i li va enregistrar dos senzills que foren distribuïts per tota Gran Bretanya. Els problemes econòmics típics dels diminuts segells impossibilitaren l'edició d'un elapé. Roddy Frame aconseguí que Rough Trade, la casa discogràfica independent més important de les illes (la que va descobrir The Smiths, amb els quals s'enriquí), posàs tot el necessari per dinamitzar el projecte de la Cambra Asteca. Així s'edità "High Land, Hard Rain" ( 1983), un dels deu millors discos d'aquell any. Un disc autènticament excepcional per tractar-se d'una "opera prima".

"High Land, Hard Rain" és un inspiradíssim àlbum sòlid, bàsicament "folk" però amarat de vitalitat "pop". Les deu cançons de què està format (tres més a la versió digital) són un dispendi de melodies que varien de cançó en cançó, fruit d'una emotivitat creativa poc freqüent. Es un dels enregistraments més alegres, sinó eufòrics, de la dècada dels vuitanta, sensació que impera, fins i tot, a les balades més romàntiques. De so refinat i acurat, sense caure en l'artificiositat que tingueren posteriors enregistraments, totes les peces encaixen, les rítmiques i les delicades; les lletres són tractades amb un cert cinisme, destacant la de la magnífica "We Could Send Letters". La preponderància de la guitarra acústica és absoluta, de fet el disc és un cant a les sis cordes. Guitarres arrissades i inclusió de cors precisos que entendreixen les lletres fins al límit sense caure en la xaroneria. Cançons descaradement fresques, belles, meloses, agradables i amb una sinceritat sorprenent. Vibrant i pletòric, és l'enregistrament que més conserva les eternes essències del "pop" britànic passat pel sedàs del so californià dels 60. La producció de John Brand i Bernie Clarke, perfecta. I una atractiva portada de David Band. L'estiu del 83, falsejant l'edat real, aconseguí realitzar una gira pels EUA com a acompanyant d'Elvis Costello. Allà, el segell WEA el contractà i li posà de productor al líder de Dire Straits, Mark Knopfler, amb qui enregistrà el segon elapé, "Knife", que incloïa dues o tres estupendes composicions que es perdien enmig d'un so excessivament adult i de diverses cançons fades. L'infaust Knopfler, com sempre fa a les produccions en què fica mà, avortà el projecte.

A partir d'aquí la caiguda d'Aztec Camera ha estat contínua. Si bé comercialment els posteriors elapés sempre han aconseguit un considerable èxit, no ha tornat a les altes cotes que la impertinent joventut li atorgà amb "High Land, Hard Rain". Els productors (Knopfler, Tommy Lipuma, Ryuichi Sakamoto...) han ofegat la música de Frame; l'han vestida amb la intenció de fer-la idònia per a un públic radiofònic massiu.

Roddy Frame té 33 anys; tal vegada algun dia torni a oferir un disc tan esplèndid i emocionant com el que realitzà el 1983. "High Land, Hard Rain", una punyent i poètica col.lecció de composicions.

Pere Ferrando.