Un dels grans discos de la dècada dels 70. El millor per acomiadar-la. Totalment vigent a pesar dels quasi 20 anys que li han passat per damunt. Imprescindible en les festes dels anys 80 i en les de final de segle. Un elapé irresistible, provocatiu i summament divertit. El primer disc de The B-52'S ha perdurat, fresc, salvatge, festiu i dansaire.

A l'estat nord-americà de Georgia, a una hora de la capital, Atlanta, està situada Atenes, petita població de 50.000 habitants que des de fa dècades és una ciutat universitària. Així, està poblada de joves (més o manco 20.000 estudiants) que, encara que a vegades estudiïn, sempre estan de festa, o al manco això passava en el 1977: un "party" per celebrar cada examen. Els ecos musicals dels clubs neoiorquins del Lower East Side (Ramones, Television...) arribaren a les oïdes dels germans Wilson (Cindy i Ricky) i de Keith Strickland, Kate Pierson i Fred Schneider. Se'ls coneixia com "els terroristes de les festes". Hi eren a totes, vestint roba cridanera i armant gresca innocent. Kate era famosa per remullar els seus convidats amb la mànega del jardí. Fred també era molt conegut perquè treballava a una bugaderia amb "juke-box" incorporat; tot el món ballava mentre la roba es rentava.

Un bon dia l'irreverent grupet esmentat va decidir formar un grup. S'anomenaria B-52'S que en l'argot local feia referència als supermoixells, típics de les dames del sud, que solien portar Kate i Cindy (fent un joc de paraules amb el nom dels bombarders nord-americans a la guerra de Vietnam). Tocaren per primera vegada i per pura diversió el dia de Sant Valentí de 1977. Algú ha dit que allò va ser un xoc cultural, una experiència temerosa; eren dràsticament diferents a tot el que hi havia a l'època: un autèntic xou joiós. Bé... exactament el mateix vàrem dir un grup d'amics que l'estiu del 79 ens reunírem amatents per escoltar el seu primer plàstic que venia enfundat en una brillant i groga portada: ens quedàrem estupefactes i ,més d'un, a resultes de l'audició, va cremar la seva apreciada col.lecció de discos de Genesis i Yes. El futur ja era aquí.

Davant l'exit obtingut a Atenes s'atreviren amb la Gran Poma. A base de voltar pels clubs de Nova York i gràcies a l'autoedició d'un senzill que incloïa dues de les millors peces del que havia de ser primer elapé ("Rock Lobster" i "52 Girls") es convertiren en la perfecta banda sonora per ballar i animar festes i saraus. Esdevingueren la sensació moderna atesa, fins i tot, per Warhol a la revista Interview. El punk havia nascut i a l'uníson havia emergit la New Wave (fenomen que ja hem tractat quan vàrem parlar de The Police). The B-52's varen tenir la sort de trobar-se enmig d'aquell remolí; la gent estava disposta a alimentar-se de sons nous i la indústria discogràfica , sorprenentment, era molt receptiva a les idees de bandes joves. A més, els EUA vivien, musicalment i socialment, una època força menys conservadora que la que esdevindria amb Reagan o la que actualment hi ha.

Gary Kurfirst, en aquell temps mànager de Talking Heads, els fitxà. John Cale i Brian Eno (enregistrador maquiavèlic de maleïda artilleria protopunk com DNA o Teenage Jesus & The Jerks) s'interessaren per la banda. Fou, però, Chris Blackwell, l'amo del segell Island qui els va produir el primer disc el juliol del 79, enregistrat als Compass Point Studios de Nassau (Illes Bahamas). Segons diuen els qui havien vist actuacions de la banda, el disc es limità a enregistrar el que feien en directe: un so elemental i primitiu, tocat amb pianos i guitarres de jugueta, o amb walkie-talkies de plàstic.

La imatge que el segell discogràfic va vendre era, més o manco, la utilitzada per la banda des de l'època incipient d'Atenes: molt acurada, destil.lant frivolitat i pop art. Com si es tractàs d'una paròdia sofisticada. Com si s'haguessin escapat d'una festa platgera. Faldilles de niló, jerseis grossos i amples, camises florejades, "pantys" de colors i vestits espacials. Fred, Ricky i Keith adoptaven poses que anaven des de la imatge del "play boy" llatí fins a la del bohemi existencialista del Greenwich Village. Cindy i Kate explotaven tota la seva descominal energia sexual amb "looks" Hollywood anys 50: vestits pur kitsch i pentinats (quin pentinats!) acrobàticament apoteòsics. A la portada de l'elapé, avançant-se a l'actual febre de l'"easy-listening", un segell a l'angle esquerre que deia "High Fidelity".

El disc posseeix 9 dinàmiques i ballarines peces que, constantment, fan referència a la cultura "trash" americana i manipulen els diferents esquemes sonors dels anys 60. L'àlbum comença amb un clàssic del pop, "Planet Claire"; un renouet d'interferència, un baix donant ritme, una percussió misteriosa... l'orgue esclata i... a partir d'aquí 40 minuts de música intensa, guitarres efusives i cors embogits. "Rock Lobster" és la sempiterna cançó d'estiu, una píndola superpotent per dansar sense aturar. A "Dance This Mess Around" l'estrella és la fantàstica veu de Kate Pierson. "Lava" és sexualitat pura ("El meu cos es crema com la lava del Mauna Loa/ El meu cos explota com un Krakatoa"). "Downtown" és la peça de Tony Hatch que a l'any 1965 popularitzà Petula Clark; la versió de Cindy i Kate és delirant.

Els textos són pur pop-art i semblen extrets de diàlegs d'infernals telefilms nord-americans dels anys 60 o d'historietes de ciència-ficció infantil: "Ella ve del planeta Claire/ Condueix un Satèl.lit Plymouth/ Tan ràpid com la velocitat de la llum/ En el planeta Claire l'aire és rosa/ Tots els arbres són vermells/ Allà ningú no mor/ Ningú no té cap" ("Planet Claire"). Més infame és la lletra de "Dance This Mess Around": "Record quan m'agafaves de la mà/ Record quan eres el meu home/ Caminàvem parlant en nom de l'amor/ Després vares rompre el meu cor/ Per què no vols ballar amb mi?/ Tots van a les festes/ I ballen aquestes ximpleries/ Ballen el Coo-ca-choo/ Ballen l'Aqua Velva/ Ballen el Ca Brut/Ballen l'Ascensor". Demencial i imprescindible.

Pere Ferrando.