El febrer del 69 varen actuar per primer cop com a The Band al Winterland Ballroom de San Francisco. Allà mateix, el 1976, tocaren per darrera vegada acompanyats d'un impressionant elenc (Van Morrison, Bob Dylan, Neil Young, Joni Mitchell, Muddy Waters, The Staple Singers, Eric Clapton...). Martin Scorsese filmà l'event: "The Last Waltz", pel.licula de la qual s'edità un triple vinil.

L'estiu del 69 participaren en el festival de Woodstock; problemes contractuals impossibilitaren l'aparició a la pel.lícula i al disc. Tal vegada per això, The Band, malgrat la seva dimensió històrica, no ha gaudit de l'àmplia popularitat que altres conjunts, secundaris en significació històrica, sí tingueren gràcies a la inclusió en els dos famosos suports musicals.

Si "Music From Big Pink" és peça imprescindible dins qualsevol discoteca digna, el segon àlbum, simplement titulat "The Band" (Capitol, 1969) mereix ésser-hi ja que és igual d'esplèndid. Per a enregistrar-lo es traslladaren a l'altra costa dels EUA; Sammy Davis Jr. els llogà la seva casa de Hollywood amb uns magnífics estudis incorporats. El "glamour" de la zona tanmateix no els impregnà tal com queda reflectit a la portada del disc, fotografiats com a rudes i hirsuts pioners. I dedins, una continuació emotiva de la recerca dels més variats sons americans. Cançons evocatives, plenes d'humanitat. Poques vegades peces tan americanes han aconseguit una mida tan universal. L. Lapuente, certerament, menciona com a correlat objectiu del disc la mítica pel.lícula de John Ford, "Centaures Del Desert": profunditat, fascinació i grandesa èpica. Els músics, a més a més, demostren la gran capacitat multiinstrumentista (saxofó, trompeta, trombó, acordió, mandolina, violí). La majoria de les peces pertanyen a Robbie Robertson, qui es consagrà com un dels millors compositors de l'època. "Across The Great Divide", "Rag Mama Rag", "Up On Cripple Creek (peça emblemàtica versioneada esplèndidament per Joan Baez), "The Night They Drove Old Dixie Down" (sobre la guerra civil nord-americana). El segon disc de The Band va ser aclamat per tota la crítica llevat d'algunes veus que el consideraren ideològicament reaccionari per no cercar el compromís polític tal com feien alguns grups (Jefferson Airplane, MC5). Tanmateix, després de quasi trenta anys, les melodies sublims, les pletòriques composicions l'han convertit en obra mestra intemporal.

Pere Ferrando.