A mitjan el 1970 Barrett començà l'enregistrament del segon elapé sota les ordres de David Gilmour qui tingué les mateixes dificultats que mesos abans quan va ajudar-lo a crear l'imprescindible "The Madcap Laughs". Gilmour feia el que podia i intentava ensamblar les desembaulades idees que Barrett improvisava als estudis. Segons el guitarrista de Pink Floyd hi havia diferents maneres de treballar amb l'orat Barrett que, en aquells moments, ja era un incommensurable jeroglífic: a vegades estava amb ell mentre gravava ("Gigolo Aunt"), però això era molt estrany; la majoria d'ocasions els músics enregistraven la base rítmica perquè Barrett, sol, hi tocàs a sobre; la tercera manera de treballar-hi era deixar-lo improvisar amb una guitarra i, després, salvar el que es pogués. El resultat d'aquest caos va ser "Barrett" (Harvest, 1970), un disc més elèctric i, aparentment, més acabat. Hi tocaren Gilmour i Rick Wright (també dels Floyd). Hi posaren arranjaments per suavitzar la visió confusa d'un Barrett que sembla caminar cap a les tenebres. Una excèntrica col.lecció de peces, algunes excepcionals com la sensible "Baby Lemonade" ("A la trista ciutat, fredes mans de ferro aplaudeixen/La festa dels pallassos a fora/Pluja grisa a la llunyania/Per favor, per favor, Al.lota Llimonada"); l'alegre "Folk Song"; les decadents "Dominoes" i "I Never Lied To You" ("Tot el que sabia ho vaig provar amb tu/Però per a tu res no era fàcil/Així, vaig seguir fent voltes al meu món..."); el fascinant i hipnòtic blues al.lucinogen "Maisie"; una melancòlica "Wined And Dined". I la fabulosa "Gigolo Aunt", un "single" en potència que si el món de la música fos raonable, hauria d'haver estat un èxit. De composicions inusuals i amb lletres tortuoses, "Barrett" és, com l'autor, un disc inadaptat a la realitat, interpretat com si romangués en estat vegetatiu. Tan bo com el primer. Ambdós imprescindibles. Evidentment, les vendes funcionaren pitjor que l'anterior disc.

El més innovatiu compositor de la psicodèlia britànica es retirà a la casa maternal de Cambridge; pintava, escoltava música, col.leccionava guitarres i cultivava xampinyons. No contactava amb ningú. A principis del 72 muntà una banda que fracasà el dia del debut. Des d'aleshores no ha tornat a tocar davant públic. Més rumors i llegendes que ens el mostren treballant de jardiner, vivint a Katmandú o visitant psiquiàtrics. Imatges en què recull els "royalties" dels seus dos discos i del material enregistrat amb Pink Floyd. El 1975 visità els estudis en què els seus amics li retien homenatge amb la canço "Shine On You Crazy Diamond"; assistí sense obrir boca a les mescles de la cançó però no hi tocà. Feia molt de temps que havia acabat la investigació de la pròpia vulnerabilitat.

Pere Ferrando.