La gira estadounidenca que Pink Floyd realitzà el 1967, després de publicar l'imprescindible "The Piper At The Gates Of Dawn" (ja comentat a "Clàssics del rock"), fou una prova massa dura per a la fràgil psique de Syd Barrett. La seva afició desmesurada als al.lucinògens aconsellaren d'interrompre la gira i tornar cap a Anglaterra. Ja a l'illa, l'estrany comportament del músic augmentava. Podríem emplenar l'article amb fets anecdòtics. Per exemple, va viure una temporada amb una parella de "freaks" que li posaven LSD a l'esmorzar. També és d'esmentar l'actitud que adoptava quan la banda arribava a una ciutat per actuar; a vegades se n'anava i no tornava; si arribava a temps per al concert, el seu comportament era imprevisible ja que repetia constantment les mateixes notes o, sense tocar, romania quiet amb vista de "zombie"... Una nit, abans de sortir a escena, s'intentava pentinar en el camerino; nerviós per no aconseguir-ho, mesclà píndoles analgèsiques amb xampú i es posà l'estranya barreja sobre els cabells; sortí a l'escenari i la calentor dels focus varen fondre la crema damunt la cara provocant un espectacle edificant. A pesar, però, de totes aquestes històries esperpèntiques, delirants, i tal vegada apòcrifes, quan es trobava bé, Barrett era espontani i fabulós; les seves improvisacions eren una celebració de la llibertat de noves idees; creava música tan bona que deixava en ridícul els altres membres de Pink Floyd.

Durant unes setmanes la banda s'amplià a cinc membres; sembla que va ser el mateix Barrett, preveient la desfeta, qui convidà el seu amic David Gilmour de participar en alguns assajos. Oficialment, l'abril del 68, Waters el foragità adduint la inestabilitat emocional del nostre torrat personatge. Els mànagers de la banda marxaren amb Barrett ja que ningú no apostava pels Floyd: Barrett havia estat el responsable creatiu del grup. Sobre què va fer durant la resta del 68 s'han dit moltes coses: es dedicà a folgar, s'internà a un monestir espanyol, viatjà a Eivissa, encetà amistat amb Marc Bolan i Kevin Ayers... El 1969 tornà als estudis. Totd'una quedà clar que no seria gens fàcil treballar amb ell. A. Jenner, el mànager, hi passà moltes hores però només aconseguí enregistrar un tema (el meravellós "Octopus"). Malcolm Jones, productor i director de Harvest Records, rellevà Jenner; amb esforç i després d'emplenar moltes cintes amb preses inacabades o frustrades, aconseguí cinc cançons. La discogràfica ja estava farta de pagar el lloguer dels estudis Abbey Road. Waters i Gilmour, membres de Pink Floyd amb mala conciència per haver-lo expulsat, aconseguiren ajudar-lo en set temes més. Robert Wyatt, que hi tocà la percussió, recorda: "Les sessions de gravació semblaven assajos; Syd no ens deia quines notes havíem de tocar...". També hi participaren com a músics, Waters, Gilmour i membres de The Soft Machine. A finals del 69 s'edità el senzill "Octopus" (que no entrà a les llistes); a principis del 70, l'elapé "The Madcap Laughs" (Harvest). Una joia densa i ombrívola, difícil i, a moments, esperançadora. Cap peça hi desdiu. "Golden Hair", trista i delicada, és una musicalització d'un poema de Joyce. "Late Night" hagués brillat en el primer elapé de Pink Floyd. A "No Good Trying" es noten els ritmes de The Soft Machine. "No Man's Land" mostra la veu adolorida i sincera de Barrett. "Long Gone" és estremidora. "Here I Go", anàrquica, irònica i incestuosa. Cançons paranoiques i torturades per a una gravació que sembla casolana: no hi ha precisió, hi abunden falles i desafinaments... Sembla perdre la força, traït per un mal àcid. El disc cru d'un semimort a qui els músics intenten ressuscitar. Una acústica i bella follia per col.locar en els prestatges a l'apartat "Meravelles Heterodoxes Del Rock", juntament amb obres de Drake, Buckley, Cohen, Waits i Hardin. Només va vendre deu mil còpies.

Aquell mateix anys va publicar-se "Barrett", un altre lliurament inquietant.

Pere Ferrando.