El mes de maig es complí el 30è aniversari de l'edició del que, indubtablement, és un dels millors discos de pop mai enregistrats.

Va ser la culminació d'una banda que ja havia gravat quasi una dotzena d'elapés i una vintena de senzills. Realment, però, va ser la cimera de Brian Wilson, vertader creador d'aquest sublim artefacte musical anomenat "Pet Sounds".

A més de la qualitat intrínseca de les composicions, l'àlbum posseeix la categoria de ser considerat el prototipus del que podem dir "producció moderna" ja que fins aleshores les gravacions de rock no havien presentat una sofisticació tan elevada. Per primera vegada un disc de rock és ornat de luxe i barroquisme, de setí i exquisitesa.

"Pet Sounds" també va suposar el reconeixement a Europa dels Beach Boys, un èxit fins llavors negat, ja que van rebre crítiques magnífiques i lloances múltiples. Wilson, que tan sols tenia 25 (!) anys, amb l'ajuda de Van Dyke Parks, assolia la maduresa com a compositor; deixava de costat una certa estètica surf-hedonista i entrava en el pop de cambra, estil summament explotat posteriorment, sobretot a partir de la dècada dels anys setanta, per músics que intentaven suplantar la manca de creativitat amb hores de sessió als estudis, mesclant i remesclant filigranes.

Sons complexos, subtilitats musicals, orquestracions perfectament arranjades i, per supost, cap concessió a allò que el públic esperava: cançons amb fàcils melodies per cantar a les festes platgeres o als fins de curs de les High-Schools.

Com pogué compondre aquesta petita joia? Seria molt llarg d'explicar. En primer lloc hauríem d'esmentar la docència del que era el seu heroi: Phil Spector, reputat productor de l'època que es caracteritzava per la grandiositat i l'ampul.lositat a l'hora d'enregistrar el que produïa. Però també hauríem de parlar de crisis nervioses (que amb el temps augmentarien), de múltiples excentricitats (col.leccionava arena i ficava el cap dins peixeres), d'evitar contacte amb el públic (fugia de les actuacions en directe), d'L.S.D. (molt d'àcid hi ha en els solcs de "Pet Sounds"!) però, sobretot, d'un desig d'autosuperació descomunal i temps, molt de temps en els estudis: tres mesos per gravar només les parts instrumentals! La perfecta mescla d'ambició, intel.ligència i creativitat.

L'apoteosi instrumental comença amb "Wouldn't Be Nice": tres minuts d'ensomni i estranys sons. "God Only Knows" presenta una conjunció vocal insuperable i apassionant. "I'm Waiting For The Day", pop de luxe, simplement. No s'havia fet mai una peça tan bella i delicada com "Caroline No" (que s'havia editat setmanes abans com a senzill de Wilson en solitari). I així, tot el disc... L'àlbum més sincer dels Beach Boys. Una obra mestra per la qual no passa el temps. El clàssic del pop, per excel.lència.

A la companyia discogràfica, Capitol, li va semblar un projecte massa arriscat i anti-comercial; part dels Beach Boys no va valorar la feina i, en un principi, no volgueren gravar algunes parts del disc... Diuen, però, que Brian Wilson volgué tenir tota la responsabilitat del producte final i no va canviar res. Ben fet, Brian! Tanmateix, mesos després, componia un super hit que donà la volta al món i va vendre vertaderes animalades: "Good Vibrations".

"Good Vibrations" va ser enregistrada a quatre estudis diferents, en un periode de sis mesos; es diu que va costar més de 50.000 dòlars. Havia de ser una de les cançons incloses en el següent elapé dels Beach Boys, el qual s'havia de titular "Smile". Durant la confecció d'aquest disc començà la part tràgica de l'assumpte; i és que "Pet Sounds" és l'antesala de l'infern particular del seu creador: alcohol, drogues, bulímia i despersonalització. Fins que el psiquiatre Eugene Landy l'agafà pel seu compte, Wilson navegà perdut en les tenebres. Però aquesta és una altra història que us contarem quan parlem del gran disc que, en solitari, Wilson realitzà l'any 1988