Tant a Gran Bretanya com als EUA, la new wave es caracteritzà per ascensions fulgurants i caigudes ignominioses. Paradigma d'aquest moviment "pujada-esclat" va ser The Beat, banda creada per Paul Collins, en l'actualitat feliçment instal.lat a Mallorca, on realitza, freqüentment, petits i encisadors concerts com el celebrat el passat mes de setembre a Pollença. Avui parlarem del primer disc de The Beat que, editat l'any 1979, no va ser, simplement, un dels millors enregistrats aquell any: la perspectiva dels vint anys transcorreguts el converteixen en un dels àlbums més encertats de la dècada. Una autèntica joia del rock; tal vegada, el millor disc de pop-rock de la història.

Seguint l'estela d'un amor, Paul Collins (Nova York, 1956) havia arribat amb 18 anys a San Francisco. Ben aviat conegué dos individus que amb el temps, tal com faria ell, confeccionarien algunes de les millors cançons de pop-rock. Eren Jack Lee (guitarra) i Peter Case (baix). Amb Paul a la bateria formaren The Nerves que, en el 76, enregistrarien un portentós i mític e.p. de quatre cançons (peça avui perseguida pels intrèpids caçadors de vinil). Després s'embarcaren en una gira acompanyant gent com Ramones i Blondie; la banda de Debbie Harry (a l'elapé "Parallel Lines") enregistraria "Hanging On The Telephone" de Jack Lee, una de les cançons incloses a l'esmentat "extended play".

Sense aconseguir l'èxit, The Nerves, autèntica banda seminal de power pop, es varen dissoldre. Jack Lee, sol, enregistraria el formidable àlbum "Greatest Hits Vol. 1". Collins i Case provaren sort formant The Breakaways, conjunt efímer. Aleshores, Peter Case marxà per fundar els fantàstics Plimsouls que, gràcies a Bam Balam Records, ens visitaren l'any passat; aviat parlarem de Case i de The Plimsouls). Paul Collins va crear The Beat (clar homenatge als Fab Four); va canviar la bateria per la guitarra rítmica i contactà amb Larry Whitman (guitarra), Steve Huff (baix) i Michael Ruiz (bateria). La llegenda conta que amb només deu dòlars enregistraren la cassette que arribà a l'oïda de l'injustament oblidat avui Eddie Money (qui havia enregistrat un primer elapé excel.lent). L'artefacte sonor de The Beat el va enlluernar. La llegenda segueix dient que Money va presentar-los als xèrifs de la indústria vinílica: el famós Bill Graham els va fer de mànager i la discogràfica CBS els contractà amb la intenció d'emular les vendes multimilionàries que havien aconseguit The Knack amb la canço "My Sharona", peça de power pop que havia revitalitzat el gènere.

El setembre del 79 s'edità "The Beat" (CBS), produït magníficament per un pes pesant dels estudis: Bruce Botnick, qui tenia un currículum impressionant (Doors, Love, MC5...). Les peces, fruit de llarg temps de feina, ja estaven molt elaborades; la feina de Botnick va ser ràpida i certera. Els enllaunà dotze composicions perfectes, plenes del que ha de tenir un bon disc de power pop: joventut, energia i frescura. Tal vegada en faltava alguna (només dura mitja hora), però no n'hi sobrava cap. Paul Collins quedava autènticament consagrat com a compositor. Senzilla i poderosa, "Working Too Hard" pertany a l'època de The Nerves. "U.S.A.", memorable, va ser composada amb Peter Case; s'hi nota l'empremta del futur Plimsoul. "Different Kind Of Girl", balada a l'estil Stones, és superba. "Look But Don't Touch" té reminiscències Beatles. "Let Me Into Your Life", escrita amb l'amic Eddie Money, explosiva. Igual que "You Won't Be Happy", l'escabellada "Rock N' Roll Girl" o "Walking Out On Love", frenètica. La balada "You And I" és preciosa i "Don't Wait Up For Me", "single" editat fins i tot a l'estat espanyol, melòdicament brutal.

Farcit d'edificacions melòdiques i de vigor, "The Beat" roman fidel al rock urbà amb unes guitarres contagioses i radiants. Sense exhibicionismes, una darrere l'altra les cançons, veloces i ben acabades, transpuen tones d'energia. Si The Beatles les haguessin tingut no s'haurien separat. Irrepetible i de possessió imprescindible.

No va tenir l'èxit esperat; és a dir, no va vendre quinze milions de còpies com The Knack. Molt recomanable és l'edició digital ja que inclou "There She Goes", cançó que enregistraren per a la banda sonora de la pel.lícula "Caddyshack". Play it loud!

Sobre el nom i un poc més....

Degut a problemes legals (similitud de noms amb el grup britànic de ska The Beat), la banda passà a anomenar-se Paul Collins' Beat. Dos anys després de l'increïble primer disc, editaren "The Kids Are The Same", unes altres deu vitamines líriques i potents, entre les quals trobam la magnífica "On The Highway". Comercialment no hi hagué sort i la CBS, que exigia èxits milionaris, els despatxà per orientar carreres tan edificants com la de Julio Iglesias. Des d'ença Paul Collins, sol o amb The Beat, ha enregistrat valuosos àlbums, tot interessants. Per exemple "To Beat Or Not To Beat" (1983) que inclou tot un clàssic, "All Over The World"; o el simplement titulat "Paul Collins" (1992) amb la participació de membres de Green On Red i de Flamin' Groovies. "Live In Spain", aparegut el 97 a través del seu propi segell Wagon Wheel, és, per ara, el darrer material de qui ha estat sempre un músic honrat i sincer, adjectius no gaire freqüents en el circ del rock and roll.

Pere Ferrando.