"Abbey Road" va posar-se a la venda durant la tardor del 1969. "Let It Be" va publicar-se el maig del 1970. En realitat, però, "Abbey Road" és el darrer disc de The Beatles ja que les cançons de "Let It Be" varen ser enregistrades abans, poc després que l’"àlbum blanc" ("The Beatles") sortís a la venda (novembre del 68). Les sessions d’aquest darrer disc varen ser tenses i les relacions personals dels quatre músics s’esmicolaren. Seguidament gravaren una sèrie de cançons que quedaren inconcloses perquè cap d’ells no tenia ganes de tancar-se als estudis per finalitzar-les. Les deixaren en mans del productor Glyn Johns i, posteriorment, de Phil Spector qui realitzà els arranjaments finals i publicà "Let It Be" quan, enmig d’una curiosa tristor mundial, The Beatles ja no existien com a grup. "Let It Be", per tant, és el penúltim disc de la banda. Però deixem aquest àlbum ja que avui (i el pròxim diumenge) volem parlar d’"Abbey Road", un dels millors discos del segle.

"Abbey Road" va enregistrar-se en diverses sessions del 1969, majoritàriament durant l’estiu. Els problemes no havien fet més que començar. McCartney sol contra els altres tres. Harrison, Starr i Lennon discrepaven artísticament i no estaven d’acord amb els projectes econòmics de McCartney que volia posar els negocis d’Apple Corporation en mans del pare i del germà de Linda McCartney ja que no confiava en Allen Klein, el mànager que havia substituït el sobtadament finat Brian Epstein. La màquina de fer doblers perillava; Apple Corp. (més que una empresa, una utòpica alternativa capitalista) perdia enormes quantitats. Paradoxalment, tots aquests problemes no es reflecteixen a "Abbey Road", disc on els quatre músics semblen molt més compenetrats que al doble blanc. Podem dir, per exemple, que es tracta de l’elapé de la seva discografia en què poden sentir-se més fragments cantats a tres veus.

Ara bé, tot va ser un pla preconcebut, una treva interessada que produí una joia musical. Segons els exegetes "beatlemaniàtics" (una espècie abundant i més que perillosa), els quatre músics coincidiren a l’estudi en comptades ocasions, quan no quedava més remei. A més, des del principi arribaren a l’acord que una cara es duria a terme seguint els criteris de John Lennon i l’altra (la B) sota les ordres de McCartney. Junts però allunyats. Musicalment ja era impossible una col.laboració entre Lennon i McCartney, summament crítics amb la música aliena. A les seves memòries George Martin escriu que després del fracàs que suposà l’enregistrament de les cançons que s’inclourien posteriorment a "Let It Be", Paul McCartney li digué: "Tornam a començar i enregistram com ho fèiem abans...? Vols produir un nou disc com en els vells temps?". Martin acceptà però els bons temps no tornaren ja que les cançons varen ser escrites en solitari i, en comptes de treballar en equip, actuaren com a (excel.lents) músics d’acompanyament. Lennon, a més, degut a un accident de trànsit succeït el juliol del 69, poc després que començassin les sessions més intenses, no pogué assistir-ne a diverses, gravant-se la majoria de peces amb només dos o tres "beatles" presents als estudis. Paul no en necessitava cap: la gran majoria de composicions de la segona cara les va interpretar tot sol. S’ha d’aclarir, però, que en el producte final de totes les cançons d’"Abbey Road", després de mescles i remescles, hi toca tota la banda. Dies després d’acabar-lo arribà la separació, la qual no va ser anunciada fins a la primavera del 1970 per no entrebancar el fabulós contracte que Allen Klein negociava amb Capitol Records.

Tanmateix, repetim, cap dels esmentats aspectes negatius es desprén del disc, una obra més que coherent, quasi perfecta. I, segurament, la més refinada.

"Abbey Road" va publicar-se el setembre del 1969. Totd’una va ser número 1 a Anglaterra (18 setmanes) i es mantingué a les llistes quasi un any. Als EUA va romandre 11 setmanes al primer lloc. A finals d’aquell any ja havia venut cinc milions de còpies. El 1980 se n’havien despatxat més de deu milions.

A pesar de l’explícit títol, a més dels estudis d’Abbey road, el disc va ser enregistrat a dos més: els estudis Trident i Olympic. Encara que sembli mentida ja que trenta anys després conserva un so meravellós, "Abbey Road" va ser gravat en quatre pistes! I molt aviat, en un temps inferior al de qualsevol altre disc "beatle".

L’enigmàtica portada és, com la del "Sgt. Pepper’s", un altre mite del segle XX. La policia hagué d’aturar el trànsit perquè Ian McMillan fotografiàs els quatre músics travessant el pas de vianants. Després de fer la foto de la portada cercaren, per a la contraportada, el rètol més maco del carrer, construït amb velles rajoles incrustades. Mentre McMillan realitzava diverses fotografies una al.lota vestida de blau s’hi posà enmig... Hi ha quedat inmortalitzada. La portada va provocar rumors que afirmaven que Paul McCartney havia mort. Molta gent desenfeinada especulà absurdament afirmant que el de la fotografia no era Paul sinó un doble; la matrícula del famós Wolkswagen era explícita: LMW significava "Linda McCartney Widow". 28 IF volia dir que Paul tendria 28 anys "si" ("if") no hagués mort. A més, un senyal més que clar: els peus descalços, símbol mafiós de la mort.

El darrer disc de The Beatles permet enfocaments molt diversos. Tanmateix, si haguéssim de resumir el seu contingut musical hauríem de referir-nos a dos aspectes. En primer lloc, la inclusió de dues formidables peces de George Harrison, "Here Comes The Sun" i, sobretot, "Something". Harrison estava passant una brillant etapa compositiva que confirmaria mesos després publicant el triple elapé "All Things Must Pass". En segon lloc, el protagonisme de McCartney (en detriment de Lennon), desenvolupant a la segona cara del disc una mena de suite formada per petites peces d’orfebreria pop, comparables al material de "Pet Sounds" de The Beach Boys; amb uns deliciosos empalmaments i farcides de fantàstics contrastos, signifiquen el cim del McCartney arranjador. Analitzem algunes de les desset composicions començant per la millor.

George Harrison va escriure "Something" durant les sessions de l’àlbum blanc però no hi va ser inclosa perquè les remescles ja havien finalitzat. Lennon i McCartney no respectaven les composicions de Harrison perquè "no es trobaven a l’altura adequada". La musa de "Something" (i de totes les bones peces de Harrison) va ser la seva esposa Patti, després Patti Clapton. El primer vers ("Something in the way she moves") estava copiat d’una cançó del primer àlbum de James Taylor, publicat per Apple Records. "Something" va ser l’única cançó de Harrison editada com a cara A d’un senzill de The Beatles ja que fins aleshores Lennon i McCartney només li havien permès publicar alguna cara B. Per primera vegada s’editava a Anglaterra un "single" de The Beatles extret d’un àlbum ja editat. Motius? Klein, el nou mànager, considerava que calia guanyar diners ràpidament degut a les enormes pèrdues d’Apple Corporation. Per tant, per primer cop s’editava un "single" de The Beatles amb l’únic i explícit objectiu de guanyar diners. La canço posseeix una gamma de notes que s’adapten perfectament a les tessitures de la majoria de cantants; això i l’enorme qualitat de la peça l’han convertida en la composició "beatle" amb més versions (darrera de la inevitable "Yesterday"). Es calcula que existeixen a prop de dues-centes versions (James Brown, Ray Charles, Smokey Robinson, Joe Cocker...) Segons Frank Sinatra, la millor cançó d’amor del segle.

Sense arribar a la categoria de "Something", "Here Comes The Sun" era la segona i estupenda entrega de Harrison. La va compondre passejant pels jardins de la casa d’Eric Clapton, un dia en què va negar-se a anar a les oficines d’Apple Corporation per "signar papers i més papers...".

Com dèiem abans, la contribució de Lennon pot considerar-se inferior respecte a la de Paul. Tanmateix, "Come Together", explosiva, funky i vibrant, és un dels moments més espectaculars d’"Abbey Road". Lennon va ser demandat per plagi de la melodia i dels dos primers versos de "You Can’t Catch Me" de Chuck Berry. Ho va negar però, finalment, hagué d’arribar a un acord: Lennon va accedir a enregistrar tres temes de Big Seven Music, l’editora musical que l’havia denunciat (dues peces varen ser publicades a l’àlbum "Rock’n’Roll" i una a "Walls And Bridges"). "Come Together" va ser editada com a "segona cara A" de "Something". Imaginau-vos quin "single"!! Per cert, la BBC la va prohibir ja que feia referència a la Coca-Cola i es considerava publicitat. S’han escrit moltes pàgines sobre les anècdotes de "Come Together"... direm, per acabar, que Lennon la va escriure, en un principi, per a Timothy Leary qui havia de disputar a Ronald Reagan les eleccions per a governador de Califòrnia.

Entre el material escrit per Lennon (a l’altre extrem de la filosofia de McCartney: electricitat, nuesa, follia, caos...) també destaca "I Want You (She’s So Heavy)", una de les cançons més "metàl.liques" de The Beatles on l’orgue Hammond treu foc de bluesjazz. El 20 d’agost del 1969 va remesclar-se definitivament aquesta cançó; era l’última del disc i "Abbey Road" va donar-se per acabat. Aquell 20 d’agost va ser la darrera vegada que els quatre "beatles" varen estar junts dins d’un estudi.

"Octopus’s Garden", juntament amb "Don’t Pass Me By" (de l’àlbum blanc), són les úniques composicions escrites per Ringo Starr. La va crear a Sardenya durant la furiosa escapada que dugué a terme mentre enregistraven el doble disc. Un amic li va deixar un vaixell i el capità va cuinar un pop que havia pescat. El capità sard era un apassionat del octòpodes i contà a Ringo detalls que l’impressionaren (que si recullen pedres i objectes brillants per fer els seus jardins...). "Vaig pensar que era meravellós -digué Ringo- perquè en aquella època jo també volia estar al fons de la mar". Starr creà els sons aquàtics de la canço fent bimbolles en un tassó d’aigua.

Per damunt de "Something" o de "Come Together", Paul McCartney és l’estrella d’"Abbey Road". A la cara A col.locava "Oh! Darling" amb la qual seguia demostrant el seu do especial per compondre peces atemporals que semblaven més dels anys 40 o 50 que no del 69. També hi situava "Maxwell’s Silver Hammer", odiada per Lennon i per nosaltres. Però a la cara B, com ja hem dit, una col.lecció de petites cançons plenes d’humor i de melodies impecables. Paul estava en estat de gràcia i ben aviat enregistraria un deliciós primer elapé en solitari ("McCartney", ja comentat a "Clàssics del rock").

De la cara B hem de destacar la fabulosa "She Came In Through The Bathroom Window" amb lletres enginyoses i uns cors reexits; la delicada "Golden Slumbers", amb lletres de Thomas Dekker, poeta del segle XVI; la vibrant "Carry That Weight" on Paul declarava que ell tot sol duia el pes de The Beatles; i, finalment, "The End" que incloïa l’únic solo de bateria de Ringo Starr enregistrat amb el grup (Ringo odiava els solos...)