El 1966 es publicaren tres discos superbs; tal vegada els millors del segle. A "Clàssics del rock" ja n'hem comentat dos: "Pet Sounds" de The Beach Boys i "Blonde On Blonde" de Bob Dylan. Del tercer, "Revolver" (EMI), en parlarem avui i el pròxim diumenge.

Es, per tant, "Revolver" el millor àlbum de The Beatles? Per a molts, sens dubte; superior, fins i tot, al posterior enregistrament "Sgt. Pepper's", disc que, entre els seus pocs defectes, té el d'apartar-se massa de la tradició del rock.

Quan vàrem comentar "Rubber Soul", editat el 1965, diguérem que havia aportat força novetats. Per exemple, a partir de la seva publicació quedava inaugurat el definitiu format per al rock: el disc a 33 rpm ja no seria, simplement, el recipient on col.locar dos o tres "singles" i adjuntar-hi un material de farcit. "Revolver", publicat l'agost del 66, era la continuació accelerada del gran salt qualitatiu iniciat mesos abans. The Beatles apostaven pel barroquisme musical i per una delirant explosió. I ho feien inventant jocs mentals i explorant llocs que fins aleshores ningú no havia descobert. "Revolver", igual que "Pet Sounds", ultrapassava els límits del pop.

Els textos n'eren clar exemple; lluny de les senzilles, jovials i poc pretencioses lletres dels primers discos, les de "Revolver" eren encara més ambicioses que les escrites per a "Rubber Soul", disc que ja havia aportat noves perspectives (comentaris socials, ambigüitats...). Tanmateix, el paradigma més evident de l'avanç va ser el treball d'estudi comandat pel sempitern mag de la gravació George Martin; tota la societat musical (inclosa la més culta) quedà bocabadada davant les filigranes que durant dos mesos i mig (del 6 d'abril al 21 de juny) realitzaren als estudis d'Abbey Road: manipulació i mescla de cintes, incorporació d'estranys sons, reengistraments d'instruments... Atrets per l'experimentació, a partir de "Revolver" dedicarien il.limitat temps a la producció de la seva música.

En definitiva, "Revolver", imbuït d'aires psicodèlics, d'exòtiques i místiques influències orientals, i ennuvolat pel fum del haixix, sintetitzava lisèrgicament els cànons de la nova música pop.

De les catorze cançons que composen "Revolver" en parlarem extensament avui i la pròxima setmana; abans, però, apuntarem una sèrie de fites prèvies a l'edició de l'incommensurable àlbum. Començarem dient que el mateix mes en què s'editava "Rubber Soul" (desembre del 65), The Beatles publicaven un senzill composat de dues autèntiques cares A: "Day Tripper" i "We Can Work It Out", joies que no varen incloure a l'elapé ni, posteriorment, a "Revolver". Poden trobar-se a l'imprescindible disc compacte "Past Masters Vol. Two". El gener del 66, mentre el mític club The Cavern tancava per deutes, George Harrison es casava amb Patti Boyd, qui després se n'aniria amb Eric Clapton. Durant el mes de març, Lennon declarà al periòdic "Evening Standard": "Ara, som més populars que Jesucrist", frase que no interessà massa a Anglaterra però que commocionà els EUA. El mes de maig The Beatles actuaren per darrera vegada al seu país; el 29 d'agost, dues setmanes després de la publicació de "Revolver", frustrats com a músics perquè, mentres tocaven, ningú no els sentia degut als crits histèrics, actuaren en públic per últim pic al Candlestick Park de San Francisco. Mesos abans el dictador de Filipines, Ferdinand Marcos, els perseguí fins a l'aeroport. El juny d'aquell 66 publicaren un altre "single" de doble cara A: "Paperback Writer" i "Rain", la darrera de les quals incloïa les llavors essencials de la psicodèlia musical (Lennon ja era un empedreït consumidor d'LSD). Ambdues cançons, bàsiques per entendre millor "Revolver" i, evidentment, no incloses a l'elapé, també es localitzen a "Past Masters".

Comencem, sense més dilacions, el viatge cap a l'interior de "Revolver", disc que inicialment s'havia de titular "Abracadabra", nom no adoptat ja que n'existia un altre; també es pensà en "Bubble And Squeak", "Magic Circles" i "Free Wheelin' Beatles".

"Taxman"

La primera de les tres cançons que Harrison aportà; "Revolver" va significar l'explosió de George com a compositor, demostrant un nivell excel.lent. Harrison, fart de pagar elevadíssims imposts, al.ludia a Edward Heath i Harold Wilson en aquesta peça d'infecciós ritme. El treball de McCartney al baix, suprem. La guitarra solista, salvatge. Anys més tard, The Jam imitarien els acords inicials per a l'enregistrament de la magnífica "Start!".

"Eleanor Rigby"

La surrealista i trista història d'una solitària verge madura que té cura d'un capellà ha estat la cançó de la discòrdia. Separats The Beatles, Lennon digué que la peça era majoritàriament seva. McCartney respongué: "He llegit que John va col.laborar a "Eleanor Rigby". Sí, és clar... Més o manco amb mig vers." Amb la veu solista de Paul, sembla ser seva. McCartney, que acabava de conèixer Vivaldi, utilitzà un apassionant arranjament (quatre violins, dues violes i dos violencellos en "staccato"). Sentimental i genial, "Eleanor Rigby" és un el.líptic estudi de la solitud. Meravellosa versió de Ray Charles.

"I'm Only Sleeping"

Amb un innovador "loop" de guitarres (cintes a l'inrevés) que proporcionaven un efecte hipnotitzador. Es tracta d'un truc que, actualment, podria realitzar un nin petit; en el 66, difícil i inèdit. Peça àcida i sensual, "I'm Only Sleeping" evoca l'estat químic en què John solia trobar-se en aquella època. Guitarra acústica de Lennon; elèctrica de Harrison.

"Love You To"

La segona de les tres peces signades per George Harrison. Hi toca el sitar; l'acompanyen Anil Bhagwat i músics d'estudi. Els altres tres beatles no hi varen intervenir. A "Norwegian Wood", peça de "Rubber Soul", Harrison ja havia tocat el sitar, però de manera accidental. "Love You To" va ser escrita expressament per a aquest instrument oriental.

"Here, There And Everywhere"

Per a nosaltres una de les més belles cançons composades per McCartney. La va escriure inspirant-se en la peça "God Only Knows" del megaelapé "Pet Sounds" de The Beach Boys, àlbum que, curiosament, Brian Wilson havia realitzat sota la il.luminació que li havia proporcionat "Rubber Soul". McCartney la va recuperar brillantment en el 91 per al disc "Unplugged". Senzilla i emocionant, Paul encara no l'ha superada.

"Yellow Submarine"

Just finalitzar-la McCartney pensà en Ringo com a veu solista. Donovan Leitch i Lennon ajudaren en la confecció de la lletra. Per al productor George Martin el més divertit d'enregistrar amb The Beatles era el seu deler per experimentar dins l'estudi: "Un dels casos més notables va ser "Yellow Submarine", on se senten renous de bimbolles en recipients, sorolls de cadenes i coses per l'estil... Vàrem fer tot això amb un petit micròfon manual connectat a un amplificador Vox". Lennon produïa bimbolletes amb una palleta i Harrison remenava aigua dins un poal... Sembla que disfrutaren com a nins mentre l'enregistraven. I per a nins era la cançó segons McCartney, qui no volia saber res de les interpretacions que alguns exegetes en feren (drogues, guerra futura, utopies...).

"She Said She Said"

Rock and roll àcid de Lennon escrit a Los Angeles després d'un "trip" lisèrgic. "Era a una festa amb membres de The Byrds i moltes al.lotes... Mentres "viatjàvem" va arribar Peter Fonda; s'assegué al meu costat i em va xiuxiuejar: "Sé què és estar mort; sé què és estar mort...".

"Good Day Sunshine"

Amb l'estructura de vodevil va ser escrita per Paul influenciat per la música de The Lovin' Spoonful. George Martin hi toca el piano. Leonard Bernstein sempre en parlà molt bé, destacant-hi la construcció.

"And Your Bird Can Sing"

L'únic defecte de "Revolver" és la manca de cohesió que, en teoria, ha de tenir una obra mestra. "And Your Bird Can Sing", cançó de Lennon, n'és una mostra. Tal vegada el moment més fluix dels trenta-cinc minuts de durada de l'elapé. Posteriorment, Lennon en renegaria.

"For No One"

Escrita a Suïssa per Paul; sols hi toquen dos beatles: Paul, baix, piano i veu; Ringo, bateria i pandero. Fenomenal inclusió d'un solo de corn francès a càrrec d'Alan Civil. Segons Lennon, una de les millors cançons de McCartney.

"Doctor Robert"

Escrita, en gran part, per Lennon, "Doctor Robert era un sardònic tribut a Charles Roberts, metge novaiorquès que subministrava àcids, amfetamines i tot tipus de química a la "jet-set". Andy Warhol el coneixia molt bé. Quan The Beatles anaven als EUA es posaven en les seves mans... Lennon hi toca l'harmònium i les maraques.

"I Want To Tell You"

La tercera peça aportada per Harrison i, com les altres, magnífica. Per primera vegada es reenregistrava el baix, aportant una major flexibilitat a l'hora de mesclar les pistes.

"Got To Get You Into My Life"

La música és de Paul; el text compta amb l'ajuda de George i John. Influenciada pel so Motown, era el primer pic que The Beatles utilitzaven metall típicament soul (tres trompetes i dos saxos tenors). Martin hi toca l'orgue. Lennon, el més crític dels quatre beatles, sempre la considerà molt bona.

"Tomorrow Never Knows"

Tal vegada la cançó més psicodèlica de la història del rock. La va composar Lennon després d'haver llegit els comentaris de Timothy Leary sobre "El llibre tibetà dels morts", obra que George li havia deixat i que Lennon solia llegir mentre anava d'àcid. George Martin va experimentar molt perquè la veu sortís com Lennon volia: "John pretenia sonar com un Dalai Lama cantant des del cim d'un turó". Cada un dels membres del grup va crear diferents i estranys sons a ca seva per afegir-los a la mescla final. Hi ha vuit "loops" (cintes a l'inrevés). Lennon, tanmateix, no quedà satisfet ja que la pretensió inicial era que, de fons, s'escoltassin milers de monjos cantant. Hipnòtica i lisèrgica, "Tomorrow Never Knows" és, a més d'estupenda peça, un curset intensiu de tècniques d'estudi.

La portada: Contrastant amb l'explosió de colorit de l'interior, va ser dibuixada en blanc i negre per Klaus Voorman, amic dels Fab Four des dels temps d'Hamburg. El muntatge fotogràfic va ser realitzat per Lennon, McCartney i Pete Shotton. Feliç il.lustració per a una de les millors obres del segle.