Dos successos que feren la volta al món varen succeir poc abans que The Beatles enregistrassin el magnífic "Rubber Soul". En primer lloc la llarga gira estadounidenca, on aconseguiren un històric rècord d'audiència en actuar al Shea Stadium davant 60.000 persones. En segon lloc, la condecoració que reberen com a nous Membres de l'Orde de l'Imperi Britànic, davant l'escàndol d'un bon sector de l'aristocràcia (i això que no transcendí el fet que, mentre esperaven Elisabet II, es fumaren un "petard" de marihuana a l'excusat del palau de Buckingham!).

Tan sols feia cinc mesos que havien publicat una estupenda col.lecció de cançons a la banda sonora de "Help!". El 12 d'octubre del 1965, amb molt poc material prèviament composat, entraren en els estudis d'Abbey Road. El disc que enregistraren, "Rubber Soul", per a molts és la seva primera obra mestra. Un elapé autènticament revolucionari per diverses raons, la més important de les quals és la d'inaugurar el concepte d'àlbum com a unitat artística pròpia trencant, d'aquesta manera, amb la simple recopilació de senzills ja editats o per ésser publicats poc després. A partir de "Rubber Soul", molts d'artistes de música popular, a l'hora de gravar, tindran en ment la idea de crear un disc de llarga durada, fins i tot conceptual.

"Rubber Soul" és una obra capital perquè, amb l'ajuda del productor George Martin, The Beatles varen obrir camins novedosos respecte als arranjaments i a la producció, ja que inauguraren la investigació d'estudi. Il.luminats davant les possibilitats tècniques, mesos després varen deixar d'actuar en directe per només centrar-se en els enregistraments.

A més de tot el que hem dit, el disc en si és una joia. Cap de les peces hi sobra. 36 minuts dividits en petites bombes "pop". 14 joiells de menys de 3 minuts. Un disc madur i sòlid, tant en lletres com en música. Parlem-ne.

1: "Drive My Car", bàsicament escrita per Paul. Una de les poques cançons que enllaça amb el passat. Senzilla i perfecta. 2: "Norwegian Wood", de John. Surrealísticament, parla d'un dels amors adúlters de Lennon. Es la primera cançó de la història del rock que inclou un sitar, tocat per Harrison, el qual havia conegut la música de Ravi Shankar a través de David Crosby. Mesos més tard, The Rolling Stones i Traffic també adoptarien l'exòtic instrument. 3: "You Won't See Me", totalment de Macca; Mal Evans a l'orgue. 4: "Nowhere Man", totalment de John; una de les primeres cançons autobiogràfiques sobre la solitud i la celebritat. 5: "Think For Yourself", de George. Per primera vegada en la història s'utilitzà un baix Rickbacker amb una caixa distorsionadora per tal d'aconseguir un efecte difús anomenat "fuzz". 6: "The Word", a mitges, Lennon i McCartney; segons John, "la lletra parla de... tornar-se intel.ligent. Es l'època de la marihuana..." 7. "Michelle", evidentment de Paul, amb alguns compassos de John. Segons Dylan, la cançó més horrible de The Beatles. L'esposa d'un amic de Paul, professora, l'ajuda a escriure les paraules en francès. 8: "What Goes On", de John i Paul i, per primera vegada, Ringo, qui actua com a veu solista. El bateria ens tornaria a turmentar escrivint dues peces més (a "The Beatles" i a "Abbey Road"). 9: "Girl", de Lennon. L'enginyer de so realitzà una manipulació que convertia l'aspiració d'aire en una espècie d'instrument de percussió. 10: "I'm Looking Though You", de Paul. Ringo Starr, a més de la bateria, hi toca l'orgue Hammond. 11: "In My Life", increïble-super-joia. Lennon i McCartney sempre varen discutir sobre l'autoria (el mateix passà amb "Eleanor Rigby"). Segons Lennon, "In My Life" és la primera cançó autobiogràfica que va escriure conscientment. Parla d'amants i d'amics, alguns dels quals, com Stu Sutcliffe, ja havien mort. Melancòlic cant a l'amistat escrit per una persona que, als 25 anys, sap que no podrà ésser jove eternament. El productor George Martin, després d'anar-se'n els músics, experimentà amb un teclat; en no poder tocar-lo tan ràpidament com volia, accelerà la velocitat de la cinta fins a obtenir el resultat desitjat. 12: "Wait", de John i Paul; pertany a les sessions de "Help!". 13: "If I Needed Someone", la segona composició de Harrison. 14: "Run For Your Life" de Lennon, qui sempre en parla malament, però és de gran qualitat.

Hem dit que "Rubber Soul" representa la maduresa de The Beatles, actitud que anà acompanyada de canvis a nivell personal. Naixeren les primeres diferències entre John i Paul. També va començar el martiri de McCartney cap a Harrison: sempre el corregia musicalment. Lennon tingué múltiples disgusts en parlar de Jesucrist i el "rock". Aviat adoptaria una clara postura contrària a la guerra de Vietnam. Algunes coses estaven canviant...

Si mítica és la música, no ho és menys la portada, obra del fotògraf Robert Freeman, que mostrava una novedosa imatge distorsionada en escorç. Què dir de les famoses lletre "gomoses", típiques de l'època!

La llegenda conta que Brian Wilson, de The Beach Boys, estava amb uns amics fumant-se un "porro" quan va escoltar "Rubber Soul". El disc el va al.lucinar ja que per primera vegada escoltava un àlbum que contenia un material totalment iincreïblement bo. "N'he de fer un d'igual", digué. Així va nèixer l'incommensurable "Pet Sounds" que vàrem comentar a "Clàssics del Rock" l'any passat. Segueixen contant les cròniques que el mateix li passà, a McCartney quan va sentir "Pet Sounds", i li serví d'estímul per a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band".

"Rubber Soul" és una de les grans obres mestres de la música popular del segle XX. Però l'àlbum que enregistrarien mesos més tard és igual o, fins i tot, superior. Algun diumenge d'aquests us comentarem "Revolver".