No deixa de ser paradoxal que l'elapé més individualista dels Fab Four fos titulat, simplement, "The Beatles". Ràpidament conegut com "l'àlbum blanc" o "el doble blanc", el novè disc de The Beatles es tractava, sobretot, de Lennon, McCartney i Harrison enregistrant, per separat, les seves pròpies cançons, utilitzant els altres com a músics d'acompanyament. O, ni això, ja que a cinc cançons només hi tocava un dels "beatles". Fos com fos, l'àlbum blanc, totalment diferent al "Sgt. Pepper's", és una de les millors obres dels 60, dècada que, diumenge a diumenge, analitzam a "Clàssics del rock".

Què succeí entre l'1 de juny del 1967 i el 22 de novembre del 1968, dates de les edicions respectives de "Sgt. Pepper's" i "The Beatles"? El juliol del 67 s'edità el senzill "All You Need Is Love", cançó escrita per ser interpretada via satèl.lit a "Our World", el primer programa retransmès en directe a tot el món, amb una audiència de 400 milions d'espectadors. A finals d'agost va morir el mànager Brian Epstein; un fet essencial a l'hora d'explicar l'inici de la desintegració del grup. Paul McCartney assumiria el control efectiu del grup.

El novembre del 67 s'editava el senzill "Hello Goodbye" i, poques setmanes després, un doble "single" que incloïa les sis cançons de la banda sonora de "Magical Mistery Tour", pel.lícula avantguardista dirigida per Paul i Ringo, amb la supervisió dels altres dos. Va ser el primer projecte "beatle" que va rebre crítiques negatives a tot el món. "Magical Mistery Tour" s'anticipava al seu temps ja que la pel.lícula era, de fet, un llarg videoclip (que costà 75.000 lliures!). El doble senzill contenia gemmes com "The Fool On The Hill" i "I Am The Walrus".

Finalment, el març del 68 sortia al mercat el senzill "Lady Madonna" i, cinc mesos després, "Hey Jude", el "single" amb més èxit de The Beatles: número 1 a tot el món i cinc milions de còpies venudes en quatre mesos.

L'edició de "The Beatles" (Apple, 1968), suposà, per diverses raons, un gran impacte. En primer lloc, havia transcorregut un any i mig d'ençà de l'edició de l'anterior disc; mai no s'havien torbat tant en publicar un elapé. En segon lloc es tractava d'un doble disc d'enorme durada (noranta-quatre minuts). Finalment, l'àlbum blanc, deslligant-se de les propostes psicodèliques dissenyades als anteriors elapés i obviant la vocació experimental professada al "Sgt. Pepper's", oferia, mitjançant una gran diversitat d'estils, propostes eclèctiques i desmesurades. L'àlbum blanc brindava una esplèndida col.lecció de cançons viscerals, poc elaborades, que procedien de diversos estils (pop, blues, folk, hardrock... fins i tot, jazz!), reflectint diversos estats d'ànim perfilats per cada un dels membres. I amb el temps, el doble blanc, ha esdevingut capsa de petites i meravelloses sorpreses, enclavament de detalls magistrals, guia essencial per comprendre els discos que, ben aviat, Lennon, McCartney i Harrison començarien a publicar en solitari.

Les sessions d'enregistrament varen suposar un rècord en la història del grup ja que començaren el mes de maig i es perllongaren fins a l'octubre. Es dugueren a terme als estudis Abbey Road a excepció de quatre peces elaborades als Trident Studios. En total, hi dedicaren prop de 1000 hores de cintes.

Varen ser unes sessions summament tenses i atapeïdes de desconegudes discussions. Ringo Starr en va ser la pitjor víctima. Tothom sabia que quan Ringo sortia de l'estudi, Paul substituïa les parts del bateria per altres tocades per ell mateix; Ringo també ho sabia però no deia res. Un dia Paul va criticar la seva manera de tocar; Ringo s'empipà i va agafar porta decidit a abandonar la banda. Paul el va convèncer dient-li que era el millor bateria del món; quan Ringo tornà (dues setmanes després), va trobar-se la bateria coberta de flors.

Un altre motiu de tensió eren les constants interrupcions provocades per haver d'atendre els negocis i les inversions que els quatre tenien a mitges. Ara bé, la font primordial de divergències i factor determinant de la crisi consolidada durant aquells mesos va ser la constant presència de Yoko Ono a les sessions d'enregistrament. Yoko s'atrevia a fer suggeriments i, fins i tot, a criticar allò que no li agradava. Era un tema que exasperava Paul, George i Ringo ja que fins aleshores cap persona, llevat del productor George Martin i dels enginyers de so, no havia assistit a l'elaboració dels darrers discos del grup. Però Yoko Ono no abandonava mai Lennon. Ni per anar al bany.

L'àlbum blanc està composat per 30 peces, moltes de les quals varen ser escrites durant l'estada a l'India. L'autoria està repartida de la següent manera: quatre firmades per Harrison; una ("Don't Pass Me By") per Starr; i vint-i-cinc porten la signatura clàssica de Lennon-McCartney. Ara bé, mai havia estat tan clar que no les havien composat a mitges. Realment, n'hi ha dotze escrites per Paul i tretze per John. George Martin no confiava en aquella "doble proposta"; opinava que era millor fer una selecció i publicar un àlbum senzill realment bo. Afortunadament els músics el volien doble perquè d'aquesta manera deurien un disc menys a la companyia discogràfica EMI.

Editat la darrera setmana del novembre del 68, "The Beatles" va ser nº 1 a GB i EUA. Un mes després s'havien venut més de quatre milions de còpies; un èxit impressionant ja que es tractava d'un disc doble a preu de doble. Trenta anys després, l'àlbum blanc és un dels poquíssims discos dobles que se segueixen venent a aquest preu. Fent una projecció als temps actuals estaríem parlant d'una facturació de, com a mínim, 20.000 milions de pessetes en trenta dies.

Les dotze composicions de Lennon constituïen un material seriós i enèrgic, molt influenciat pel blues, amb lletres simples i directes. La meitat varen ser escrites a l'India on la banda passava una temporada amb el Maharishi Manesh Yogi qui els havia introduït en la meditació transcendental. De l'esplèndid material "hindú" destacaríem "Dear Prudence" (psicodèlicament hipnòtica, amb moltes guitarres doblades, parlava de la germana de Mia Farrow, devotament penjada de l'ideari del Maharishi), "The Continuing Story Of Bungalow Bill" ("La vaig escriure per a un individu del campament de meditació que se'n va anar a caçar un parell de tigres i després va tornar a combregar amb déu"; Yoko Ono hi intervé fent acompanyaments vocals -per primera vegada una dona cantava a un disc de The Beatles), "I'm So Tired" (depressiva, nihilista), "Julia" ("Julia era ma mare, encara que la cançó és una combinació d'ella i de Yoko en un sol ésser"; hi trobam un vers -"ulls de copinya marina"- de Kahlil Gibran), i "Sexy Sadie" (dards contra el Maharishi a qui havien sorprès intentant lligar amb Mia Farrow: "Sexy Sadie, què has fet/T'enrigueres de tot el món").

A "Glass Onion" Lennon parlava, amb textos surrealistes que al.ludien a anteriors composicions seves, del fracàs de la utopia hippi. "Happiness Is A Warm Gun", construïda amb fragments de tres cançons diferents, va ser prohibida a la BBC degut al simbolisme sexual; posseeix línies encertades ("Sap molt bé el que és el tacte d'una mà de vellut/Com un llangardaix en el vidre de la finestra")."Cry Baby Cry", deliciosa miniatura. "Good Night" va ser composada per al seu fill Julian; elegantment arranjada per George Martin i interpretada per una orquestra de trenta músics, un cor de vuit nins i la veu de Ringo Starr.

"Revolution 1" ha estat sempre una de les peces més controvertides de Lennon. Titllada de reaccionària ("Però si segueixes portant retrats del President Mao/Segur que no aconseguiràs res de ningú"), potser era fruit de la inseguretat de Lennon respecte a la lluita política. Anys després tornà a ser objecte de polèmica quan Nike va utilitzar-la per a una campanya publicitària de set milions de dòlars després d'haver-ne pagat un quart de milió a Capitol Records. Una cançó desvirtuada, però esplèndida.

"Revolution 9" és la peça més llarga i experimental de tota la discografia "beatle"; segons Pete Shotton "vàrem compartir una dosi d'LSD, fumàrem un parell de porros i ens posàrem a jugar amb els magnetòfons de Lennon". El romanent psicodèlic del "Sgt. Pepper's".

Les tretze cançons de McCartney eren un material bucòlic, acústic, molt versàtil i menys infantil que en altres ocasions. "Back In The USSR", imitació d'una peça de Chuck Berry, amb reverències als Beach Boys; va ser el primer gest de Paul cap al públic rus ja que anys després enregistraria un disc en solitari i l'editaria exclusivament allà. "Ob-La-Di, Ob-La-Da", saturada de ritmes jamaicans, segons Paul havia de ser editada en "single", cosa que vetaren els altres tres "beatles", els quals detestaven aquella peça; tanmateix es tracta d'un dels primers exemples de reggae blanc. Sembla impossible que McCartney escrigués una peça tan violenta com "Helter Skelter", a les antípodes de jocs com "Ob-La-Di" o "Yellow Submarine" ("M'agrada aquest tipus de descontrol. Decidírem fer el tema de rock més fort, desagradable i llefardós que poguéssim". L'excel.lent "Birthday", dedicada a Patti Harrison, va ser l'única cançó de l'àlbum blanc vertaderament escrita a mitges per Paul i John.

Quatre peces només varen ser tocades per Paul. "Wild Honey Pie", una mena d'homenatge a Fats Waller. "Blackbird", senzilla, inspirada pels aldarulls racials nordamericans, metàfora sobre la lluita dels negres pels drets civils. "Why Don't We Do It In The Road", una de les poques cançons de Paul que agradaven molt a Lennon, de fet sembla d'ell ("Per què no ho feim a la carretera?/Ningú no ens veurà"). "Mother Nature's Son", escrita a l'India després d'escoltar una conferència impartida pel Maharishi sobre la natura. Lennon, influït per la mateixa conferència, va escriure la que anys després seria "Jealous Guy".

Com sempre succeí a la discografia "beatle", l'aportació de Harrison va ser magra; les quatre cançons, però, excel.lents. "Piggies", acústica i crítica. "Long, Long, Long", inspirada en "Sad Eyed Lady Of The Lowlands" de Dylan. "Savoy Truffle", amb uns metalls que, posteriorment, serien característics dels seus treballs en solitari. "While My Guitar Gently Weeps", per a nosaltres una de les millors peces del "doble blanc" però que no agradava als altres tres; Harrison convidà Eric Clapton qui tocà una Gibson Les Paul. L'única peça de Ringo Starr, escrita a l'India, va ser editada en "single" exclusivament a Escandinàvia on va ser un èxit.

En un principi, per a la portada, Paul pretenia una carpeta composada per retalls de premsa; Harrison la volia transparent. Al final es decidiren per un disseny (un "no disseny" millor dit) de Richard Hamilton: un carpeta completament blanca amb el nom "The Beatles" imprès en relleu, i amb un número estampat a cada còpia de l'àlbum, com si es tractàs de l'edició limitada d'una obra d'art. Hamilton volia una cosa pura, completament oposada a l'estètica de la psicodèlia gràfica. Més novetats de disseny eren la inclusió de quatre fotografies en color de cada "beatle" i un gran poster amb les lletres de les cançons a un costat i un collage de fotografies a l'altre. Les fundes, en contrast, eren negres i, també com a gran innovació, els discos es guardaven per la part superior.

L'àlbum blanc no va ser el darrer gran disc de The Beatles. El 1969 publicarien "Abbey Road", el gran final de la banda. Aviat us el comentarem...