L'estiu del 1969 el grup tornava a entrar als estudis de gravació enmig d'una certa tensió. En quatre dies d'enregistraments i una setmana de mescles varen realitzar el segon elapé, "Beck-Ola" (Columbia). Podem dir que és una continuació natural de "Truth"; ara bé, és més heavy, més potent i molt breu (sols dura mitja hora). Les interpretacions vocals de Stewart són més compactes i estan més ben integrades en la banda. El piano de Nicky Hopkins sona per tot arreu com a desllorigat. Wood garroteja el baix sense aturar. I la guitarra de Beck... bé, sembla una invitació a l'infern. Electricitat pura no apta per a oïdes sensibles. El repertori, encara que breu, és variat. Hi ha dues peces de Leiber i Stoller, clàssics d'Elvis Presley, "Jailhouse Rock" i "All Shook Up". Dinamita pura. Tanmateix hi ha un petit descans a la tercera peça, un serè instrumental del pianista, "Girl From Mill Valley". La gran estrella del disc és la increïble forma de tocar la guitarra: veloç, única, personal. Beck demostra que és un guitarrista imprevisible i, sobretot, innovador capaç de subordinar a la perfecció una gran abundància de recursos tècnics.

Després d'enregistrar "Beck-Ola" vingué la debacle (problemes econòmics, enfrontaments personals...). El clima d'amistat s'havia trencat i el grup es va dissoldre. Rod Stewart i Ron Wood se n'anaren per formar Faces, fantàstica banda de la qual algun dia parlarem. A pesar de tenir els contractes signats no arribaren a tocar al festival de Woodstock, amb la qual cosa la possibilitat de comptar amb una plataforma de llançament única en la història del rock s'esfumava. Ben segur que haurien triomfat ja que eren únics en el seu estil musical. Bé, també hi havia Led Zeppelin, banda que com ja vàrem dir tingué la sort de trobar un espavilat mànager, ben diferent a l'insuls Mickie Most, productor dels dos discos comentats. Per cert, mesos després de publicar-se "Truth" sortia al mercat el primer plàstic de Led Zeppelin amb unes molt sospitoses semblances (estil, versions de Willie Dixon...); conten les cròniques que Beck s'emprenyà moltíssim ja que considerava que Jimmy Page li havia robat moltes idees. I no li faltava raó.

Per a nosaltres "Beck-Ola" és tan bo com "Truth". Són discos històrics per sentir-se un darrera l'altre, a tot volum i sense pausa, cosa que es pot fer gràcies a la reedició en un sol CD dels dos àlbums i que està a l'abast d'aquells que no posseeixen les autèntiques i meravelloses còpies en vinil.

Pere Ferrando