Jeff Beck ha participat en algunes de les obres essencials de la història del rock. En aquestes columnes ja vàrem parlar del seu pas per The Yardbirds quan comentàrem "Roger The Engineer", un dels millors discos de la psicodèlia britànica. També vàrem analitzar "Truth" i "Beck-Ola", obres pioneres del rock dur que va enregistrar amb la companyia de Rod Stewart, Ron Wood i Nicky Hopkins.

A més de gravar discos innovadors, Beck sempre ha tingut les qualitats d'un gran guitarrista: destresa, imaginació, virtuosisme, agressivitat... Es posseïdor d'una tècnica excel.lent que mai no ha usat amb afany d'exhibicionisme, sinó que l'ha supeditada a la recerca d'expressivitat i experimentació, en una època (la dels anys 60) en què hi havia pocs recursos tecnològics. Summament equilibrat, Beck és un dels guitarristes més respectats pels músics.

En aquesta mena de panegíric podríem dir que Beck també és el prototipus de músic investigador que ha intentat obrir noves vies. Després de crear les bases del hard rock es passejà pels viaranys del soul de Detroit en unes sessions (inèdites) enregistrades als estudis de Tamla Motown el 1970. L'any següent creà una segona versió de The Jeff Beck Group amb el qual s'acostà als ritmes funk. Són més que aconsellables els dos discos de l'època, "Rough And Ready" i "The Jeff Beck Group" (conegut com "L'elapé de la taronja").

A pesar de tanta versatilitat, Beck ens va sorprendre quan el 1975, després de rebutjar l'oferta de The Rolling Stones per substituir el guitarrista Mick Taylor, va decidir d'endinsar-se en el procel.lós i freqüentment plumbi món del jazzrock, emulant formacions que ho havien provat amb èxit (Mahavishnu Orchestra de John McLaughlin i Return To Forever de Chick Corea).

"Blow By Blow" (Epic, 1975) va ser enregistrat als Air Studios de Londres sota la producció del mític George Martin. S'enrevolta de Max Middleton (imaginatiu teclista), Phil Chenn (baix) i Richard Bailey (bateria). Homogènia banda de so compacte, característica habitual dels grups de Beck. El més sorprenent de tot era l'absència de veu solista, fauna amb la qual Beck no s'ha duit mai massa bé.

Amb l'ajuda de la més moderna tecnologia Beck ampliava, una vegada més, el vocabulari de les sis cordes, creant estructures flamants amb la fusió de jazz i rock, sense caure en els típics excessos de l'híbrid gènere com, per exemple, el virtuosisme innecessari.

A l'elapé, no hi sobra res. Fins i tot els melosos violins arranjats per George Martin hi escauen. De fet, l'exproductor de The Beatles va saber extreure de Beck una faceta baladística, desconeguda en el músic que sempre s'havia caracteritzat per la potència sonora. De les nou composicions podríem destacar les dues escrites per Stevie Wonder ("Cause We've Ended As Lovers" i "Thelonius"); les relacions entre ambdós músics es remuntaven al 1972 quan The Jeff Beck Group enregistrà una cançó del músic cec. A més, Beck havia col.laborat a l'imprescindible "Talking Book" en el qual es localitza una de les grans peces de la dècada, "Superstition", que Wonder, agraït, va regalar a Beck. "Cause We've Ended As Lovers" és, tal vegada, la millor composició de "Blow By Blow"; Beck la va dedicar al gran guitarrista Roy Buchanan, a qui imita en la manera de tocar, arrossegant colpidorament les notes.

Un altre dels moments més impactants de l'elapé és la versió de "She's A Woman" de Lennon i McCartney, en què Beck, sempre interessat per les innovacions tecnològiques, va incorporar un invent anomenat "voice-box", sistema que permetia filtrar la veu a través d'un tub introduït dins la boca i connectat a l'amplificador, produint un efecte "teletubi". L'any següent, el guitarrista Peter Frampton utilitzà l'invent a la cançó "Show Me The Way", de l'àlbum "Something's Happening", un autèntic èxit mundial de vendes.

Molt ben rebut per les emissores d'efaema, "Blow By Blow" va aconseguir el número 4 als EUA i despatxar un milió de còpies, fet insòlit si consideram que es tractava d'un disc completament instrumental (i de jazzrock!). Vint-i-cinc anys després, conserva totes les excel.lències. Dels pocs discos del gènere realment destacables.

Com a complement és també aconsellable "Wired", el següent disc, en la mateixa línia encara que més previsible.

Pere Ferrando.