En un passat capítol d'aquesta apassionant saga us contàvem que Eric Clapton va deixar els Yardbirds per discrepàncies (volia tocar blues i no cançonetes pop). El grup necessitava un successor que estigués a l'altura de Clapton, cosa difícil. En un principi varen pensar en Jimmy Page, però estava guanyant molts diners com a músic de sessió i rebutjà, momentàniament, l'oferta. Va ser el futur líder de Led Zeppelin qui els aconsellà un guitarrista que tocava amb The Tridents i del qual havia après força coses. Es tractava de Geoffrey Beck, Jeff per als amics; com Clapton, amant del blues d'Otis Rush i Buddy Guy.

Els Yardbirds es quedaren de pedra quan Jeff Beck els mostrà totes les salvatjades que podia fer amb una guitarra i un parell de pedals. El fitxaren de seguida; va ser durant aquest període quan el grup assolí les més altes cotes d'èxit (cançons com "Heart Full Of Soul", "Train Kept A Rollin'", "Shapes Of Things"...). El 1966 varen enregistrar un elapé imprescindible titulat "Roger The Engineer" que us comentarem algun dia. El mateix 1966 se'ls uní, després d'haver-s'ho pensat, Jimmy Page; d'aquesta manera la banda es convertia en un potent aparat capaç de mesclar blues i pop. Es pot veure els dos guitarristes a una escena de la mítica pel.lícula de Michelangelo Antonioni, "Blow Up"; qui fa desastres amb la guitarra és Jeff. L'esgotament causat per les gires i projectes diferents varen fer que Jeff Beck deixàs The Yardbirds. Aquí comença, realment, la nostra història d'avui.

Després d'editar alguns senzills en solitari decidí formar una banda; el personal que va reclutar era d'allò més interessant. Nicky Hopkins, versàtil teclista que treballava com a músic de sessió. D'un grup que es feia dir Birds (no els americans Byrds) escollí el baixista Ronnie Wood (avui, i des del 1976, amb The Rolling Stones). Però el gran descobriment fou un al.lot que cantava amb The Steampacket, Rod Stewart, qui interpretava blues amb una veu única, poderosa i rasposa. L'agost del 68 es publicava "Truth" (Columbia), un elapé de heavy rock que ben prest s'havia de convertir en el punt de referència de moltíssimes bandes de rock dur. "Truth" és un dels millors discos metàl.lics no tan sols de la dècada dels seixanta sinó de tots els temps. La guitarra de Beck combina brutalitat sonora, destresa, imaginació i virtuosisme, mentre que la banda que l'acompanya es posa a la mateixa altura. En comentarem algunes cançons. Hi trobam una versió de "Shapes Of Things" (peça exitosa dels Yardbirds), més lenta però atronadora i psicodèlica. "Beck's Bolero", adaptació sui generis de la peça de Ravel, que va contar amb la participació de Jimmy Page i el bateria de The Who, Keith Moon. Hi ha dues peces del bluesmen Willie Dixon: a "I Ain't Superstitious" Beck demostra el domini del wha-wha, amb un eco brutal; a "You Shook Me" hi trobam intercanvis o diàlegs entre el cantant i el guitarrista, pràctica que esdevindria corrent entre les bandes de heavy (amb Led Zeppelin com a màxims exponents de l'efecte). El disc també conta amb un grapat d'estàndards: "Ol' Man River" de Hammerstein en la qual Rod Stewart realitza un treball fenomenal; l'aclamada cançó de Tim Rose "Morning Dew", i la medieval "Greensleaves" on Beck toca la guitarra acústica. A Anglaterra el disc no tingué èxit; sí, però, als EUA, lloc on Beck ha estat sempre més admirat. Poc després arribà "Beck-Ola"...

Pere Ferrando