Big Brother & The Holding Company, juntament amb Quicksilver Messenger Service, Grateful Dead o Jefferson Airplane, és una de les bandes imprescindibles per entendre un dels moments més excitants de la història de la música popular del segle. Ens referim al "rock àcid" de Califòrnia, del qual ja hem parlat en altres capítols d'aquesta saga rockera.

Es una banda essencial perquè hi cantà Janis Joplin, el mite del rock femení per excel.lència. Avui no parlarem de la seva vida o de les seves extravagàncies llegendàries ja que volem centrar-nos en la banda i, concretament, en l'impressionant disc "Cheap Thrills" (CBS, 1968). De les gestes i miracles de Santa Janis, en parlarem quan analitzem els fabulosos dos àlbums que enregistrà en solitari ("I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again" i "Pearl").

James Gurley (guitarra), Peter Albin (baix), Sam Andrew (guitarra) i David Getz (bateria), gaudien d'una bona reputació a la badia de San Francisco, interpretant "blues" marxosos. Chet Helms, líder "hippie" de Haight-Ashbury i organitzador de concerts, els va dir que si volien triomfar havien d'adoptar el format de Jefferson Airplane, és a dir, incorporar una veu femenina. Chet els presentà Janis Joplin, vocalista texana apassionada pels "blues" de Bessie Smith.

Rodant pel món arribaren a Chicago on signaren contracte amb Mainstream Records, segell especialitzat en "jazz". Allà editaren un elapé homònim poc destacable. Tot canvià el juny del 67 gràcies a la memorable actuació que realitzaren en el Festival Monterey Pop, on cridaren l'avariciosa atenció d'Albert Grossman, mànager de Dylan, qui els contractà de seguida. Un altre individu enlluernat per la intensitat de Janis damunt l'escena va ser Clive Davis, cap de la CBS, segell discogràfic que volia apostar pel "rock", com ja havia fet Elektra Records. Grossman negocià la llibertat amb Mainstream Records (hagué de pagar 200.000 dòlars) i Davis els fitxà, anticipant-los-en 250.000. La llegenda diu que Janis va pretendre "segellar" el contracte colgant-se amb el purità Davis.

A partir d'aquí comença la història de "Cheap Thrills", part del qual va ser enregistrat en el Fillmore Auditorium de Bill Graham ja que la banda sabia que era en directe quan més bé sonaven (i perquè ja coneixien les seves limitacions en estudi). Es varen torbar un parell de mesos en enllestir-lo ja que el procés de mescles i la relació amb el productor varen complicar-se. De fet, "Cheap Thrills" és, tal vegada, l'únic dels grans discos de "rock" en el qual no figura el nom de cap productor (que va ser John Simon); paradoxalment, hi ha cinc enginyers de so (Joplin i el guitarrista Gurley entre ells).

Parlem un poc de les set peces que conformen aquest disc... A la composició inicial, "Combination Of The Two", la veu de Janis, arestosa i personal, i la guitarra de James Gurley ja ens indiquen que estam davant d'un disc estupend. Hem quedat aixafats però no hi ha descans... A "I Need A Man To Love" Janis realitza ràpids i sorprenents canvis de registre; la guitarra de Sam Andrew, histèrica. Pell de gallina. Aborronadora és la versió del "Summertime" de Gershwin, on les guitarres del conjunt es doblen sobre la veu de Janis que realitza una interpretació magistral gràcies a la seva extensió vocal de tres octaves. Amb "Summertime", Joplin demostra que podia emmotlar qualsevol cançó i adaptar-la al seu peculiar estil. Més escalfreds produeix "Piece Of My Heart" d'Erma Franklin: una interpretació èpica. "Turtle Blues" és una de les peces signada per ella (n'és co-autora de dues més). "Oh, Sweet Mary" és una típica cançó "àcida" que engloba totes les virtuts (i defectes) del so californià; hi trobam reminiscències de conjunts de la zona com els Quicksilver o Jefferson. "Ball And Chain", clàssic "blues" de Big Mama Thornton, és una llarguíssima interpretació que compta amb la guitarra distorsionada de Sam Andrew i la brutal veu de la "perla".

En un principi el títol del disc havia de ser "Sex, Dope And Cheap Thrills"; la CBS s'hi nega. Editat l'agost del 68 aconseguí el número 1 als EUA on es mantingué nou setmanes, venent, durant el primer mes, 1 milió de còpies!

Setmanes després de la publicació de "Cheap Thrills", s'anunciava oficialment que Janis Joplin deixava la banda. Un altre dia us contarem què passa... Big Brother & The Holding Company continuaren tocant però, sense ella, ja no hi havia màgia.

Gustosament dedicarem unes línies a la que, en consonància amb la música, és una de les millors portades de "rock". La dibuixà Robert Crumb, un dels pares del "comic underground". Cobrà 600 dòlars per fer-la; vint anys després se'n pagaren 21.000 a Sotheby's. En el dibuix, hi trobam moltes de les paranoies de la seva obra; hi destaca, a l'angle esquerre, el vist-i-plau dels Angels de l'Infern (colla de motociclistes torrats que havien adoptat els Big Brother com a banda oficial). Com bé diu J. Puchades, amb aquesta portada, Crumb "deixà el camí lliure perquè multitud de bandes utilitzassin l'estètica habitual dels "tebeos" als seus àlbums" ("Cómic Y Rock", Midons Editorial).

Pere Ferrando.