Una crítica musical infantil, una microindústria discogràfica i la repressió generalitzada dels 70 varen negar-nos el coneixement de Big Star, la banda que Alex Chilton va crear després de la curta aventura amb The Box Tops i que, amb el temps, s’ha convertit en la més influent de la dècada. Els discos més importants dels grups més essencials (Television, R.E.M., Soft Boys) així ho demostren. Sons més recents (Posies, Teenage Fanclub, Gigolo Aunts) continuen reflectint la delicada arquitectura musical de Chilton.

A "Clàssics del rock" hem dedicat diverses columnes a les seves gestes. El 1998 parlàrem de The Box Tops i us vàrem recomanar l’imprescindible "Soul Deep. The Best Of"; l’any passat analitzàrem "#1 Record" i "Radio City", els dos primers discos de Big Star, autèntics paradigmes del millor pop potent dels anys 70. Avui us presentam el darrer i exquisit lliurament de la Gran Estrella: "Third/Sister Lovers" (Aura, 1978).

Després de publicar el segon elapé, de la formació original de Big Star només quedaven Chilton i el bateria Jody Stephens. Amb l’ajuda del productor Jim Dickinson ambdós començaren l’enregistrament del disc que s’havia d’anomenar "Sister Lovers" en referència a dues germanes bessones amb les quals sortien els dos supervivents. La combinació de números vermells (els formidables dos discos anteriors no havien venut absolutament res) i les adiccions perilloses de Chilton no facilitaren un enregistrament normal i, a la meitat de feina, Jody Stephens abandonà. Dèbil i arruïnat, Chilton continuà amb l’ajuda de músics de sessió entre els quals hi havia el mític Steve Cropper. Poc a poc, la que havia de ser darrera obra de Big Star esdevenia primer elapé d’Alex Chilton i s’amarava de complexitat i desconcert. El productor Dickinson n’era part essencial. Dugué a terme una esplèndida tasca copsant encertadament l’esperit sinuós de Chilton, enregistrant tot tipus de sons que es produïen a l’estudi i mesclant, a través de 16 pistes, les inquietes atmosferes d’aquelles sessions.

El tercer disc de Big Star no és una col.lecció de brillant poprock com els dos anteriors àlbums; estam davant d’una de les obres més personals del rock. Complexa, melancònica, en alguns moments tortuosa i al.lucinada. Encara hi ha melodies però escrites enmig d’un caos sonor, lluny de la diafanitat de "#1 Record" o de "Radio City". "Third" és un disc difícil pel que té d’experimental, pel que té d’introspecció. És l’obra d’un home que després d’haver perdut en el joc del rock es despulla d’hostilitats i transpua sofriment i emoció. El darrer disc de Big Star és una de les poques obres sinceres del rock dels setanta; m’agrada comparar-lo a "Berlin" de Lou Reed o a "Sefronia" de Tim Buckley.

Poètic i reflexiu, "Third/Sister Lovers", sempre amb l’arenosa veu de Chilton, inclou composicions que van des del pop melòdic ja conegut (fenomenal "Thank You Friends", emotiva "O, Dana") a lúcids recorreguts a través de l’aniquilació. "Stoke It, Noel", "Holocaust", "Nightime", "Kanga Roo" són cançons atordidores, a prop de l’autodesintegració. Especialment "Holocaust", quatre minuts tràgics, summament bells. "Take Care", trista, amb delicats arranjaments de corda. I una versió del clàssic de The Velvet Underground, "Femme Fatale": despulladament grandiosa, tal vegada millor que l’original.

Jim Dickinson, una mena de Phil Spector àcrata i minimalista, esdevé un Raymond Carver de la taula de mescles, realitzant una producció que combina l’escarritx amb la dolçor, l’electricitat en llibertat amb l’airositat acústica.

L’enregistrament del disc finalitzà l’estiu del 1975 i la discogràfica Ardent, en aquells moments sota les ordres de la poderosa Epic, no el va voler. "Third" va passar per les oficines de diverses companyies fins que la britànica Aura va editar-lo el 1978 amb el nom de "Third Album". A finals dels anys 80 Ryko va publicar-lo amb el nom definitiu de "Third/Sister Lovers" presentant una versió íntegra de desset temes. Existeix una interessant edició en doble cedé (Line Records) que inclou els tres discos de Big Star. És difícil viure sense aquest material.

Les aventures "clàssiques" de Chilton no s’acaben aquí; el 1980 publicà "Like Flies On Sherbert", un altre disc inquietant que algun diumenge us comentarem.

Pere Ferrando.