blacksabb-paranoid.jpg (6235 bytes)
BLACK SABBATH

"Paranoid" (1970)

 

La gènesi del "heavy metal" es troba a la trilogia formada per Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath. A "Clàssics del rock", devots dels Zeppelin, n’hem comentat els quatre primers discos. Fa anys que també analitzàrem "Machine Head" i "In Rock", els dos millors discos de Deep Purple, i algun diumenge d’aquests farem el mateix amb "Made In Japan", l’elapé enregistrat en directe més famós de la història del rock. Sols mancava parlar de Black Sabbath; "Paranoid" (Vertigo, 1970), el disc que avui comentarem, és, molt probablement, l’elapé més important i influent del rock dur.

El 1969, Ozzy Osbourne (veu), Tony Iommi (guitarra), Geezer Butler (baix) i Bill Ward (bateria) formaven part d’Earth, una banda que tocava blues rock a la manera de Cream. Solien assajar a un local enfront del qual hi havia un cinema on habitualment projectaven pel.lícules de terror; un dia, el guitarrista Tony Iommi plantejà a la resta del grup la seva estranyesa davant del fet que la gent pagàs per veure pel.lícules que produïen por. "Per què no provam de fer una peça que espanti?".

Basant-se en una pel.lícula de Boris Karloff i en la novel.la homònima de Dennis Wheatley, varen escriure la cançó "Black Sabbath" i, finalment, adoptaren el mateix nom. Amb el temps s’adonaren que, en els concerts, el públic que mostrava indiferència davant del seu repertori de blues rock, embogia (especialment els més joves) quan interpretaven aquella peça. Decidiren, per tant, seguir en aquell camí; imprimiren més duresa i densitat a la guitarra, donaren opacitat al so, potenciaren al màxim la secció rítmica i començaren a utilitzar textos, més o manco, tètrics i tenebrosos.

El febrer del 1970 es publicava a Anglaterra el primer elapé "Black Sabbath", amb una portada que mostrava una misteriosa dona sorgida d’una massia fantasmal; a l’interior, una creu capgirada que es convertiria en logotip de la banda. Sorprenentment, el disc va ser molt ben rebut i va romandre cinc mesos en el Top100. La casa discogràfica va decidir de publicar-lo als EUA, organitzant una festa a San Francisco a la qual convidaren Anton Lavey, cap d’una coneguda secta satànica; no va ser una idea brillant ja que Lavey, relacionat amb la família Manson, va veure’s implicat en l’assassinat de Sharon Tate.

L’estiu d’aquell any entraren als Regent Sound Studios de Londres i en només quatre dies varen enregistrar el segon elapé que s’havia de titular "War Pigs". Quan tot ja estava enllestit va nèixer per casualitat, d’un simple i captivant riff de guitarra, la cançó "Paranoid"; per al grup es tractava d’un rutinari exercici d’estil però el productor Roger Bain hi va veure un èxit potencial. En dues hores enregistraren el senzill que el mes d’agost va ser un èxit de vendes. Dies després, el setembre de 1970, l’elapé s’editava a tot el món amb el nom de "Paranoid".

L’àlbum s’obre amb "War Pigs", construïda sobre un riff incandescent de Iommi que va donant pas a la martellejadora secció rítmica i a la veu hipnòtica d’Osbourne; vuit minuts demolidors guiats pel baix de Geezer i amb uns textos antibèl.lics i evocadors d’un judici final anihilador. Hi segueix l’esmentada "Paranoid", autèntic manifest de la banda: un riff veloç i dur acompanyat per la bateria i el baix que a l’uníson es llancen a un viatge frenètic; tres minuts de follia cerebral que de ben segur varen pervertir els adolescents que l’escoltaren.

Després arriba "Planet Caravan", una sorpresa ja que el ritme s’assossega; hi apareix una guitarra delicada que llenega damunt d’una tènue percussió. Però "Iron Man" ens retorna al punt de partida: la guitarra distorsionada de Iommi i la veu filtrada d’Osbourne donen pas a un aclaparador atac de tota la banda. I amb "Electric Funeral", textos narrant un desastre atòmic, el discurs de rock blues hipermassís no canvia. "Hand Of Doom" és inquietant. "Rat Salad" s’obre amb un nerviós feedback que llança el baterista a un solo, el qual posseeix l’estructura molt semblant a la mítica peça "Moby Dick" de Led Zeppelin. El disc finalitza amb "Fairies Wear Boots" que narra l’experiència del grup quan va ser atacat per una banda de neonazis.

La força i contundència de la pètria secció rítmica, les atmosferes obsessives creades per la peculiar manera de tocar de Iommi i la veu anestèsica d’Osbourne són el precedent més clar de diverses generacions de heavy metal i d’influència bàsica per a bandes com Judas Priest. Amb "Paranoid", Black Sabbath arribaven al cim de la seva creativitat i esdevenien pioners d’un gènere (odiat per tothom -intel.lectuals, hippis i moderns- menys els adolescents) que els tendrà damunt d’un altar per molts anys.

Pere Ferrando.