No és el primer pic que parlam d'Eric Clapton. Un dels primers discos que analitzàrem va ser "John Mayall's Bluesbreakers. With E. Clapton", tal vegada, el millor disc de blues blanc. Tornà a aparèixer a "Clàssics del rock" quan comentàrem "Fresh Cream", el primer àlbum de Cream, banda que creà amb el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker. Cronològicament, avui ens botarem part de l'interessant obra de Cream per contar-vos un altre capítol del Síssif de la guitarra, la història efímera de Blind Faith, de la qual podem extreure una moralitat: la unió de superbs músics no té perquè donar bons resultats.

Tímid i insegur, rebutjant el culte a la seva personalitat i desitjant un impossible anonimat, a finals del 68, Clapton va desfer Cream. S'apartà dels escenaris i, amb la companyia de Stevie Winwood, qui acabava de dissoldre Traffic, es va recloure a la mansió de Surrey, allunyat del remolí mediàtic, amb la intenció de crear una nova banda. Més tard, elegiren la secció rítmica: Ginger Baker a la bateria i Rich Grech, membre dels indispensables Family, al baix.

A partir d'aquí la maquinària de la indústria es posà en marxa; formalment, el grup encara no existia i ja tenia innombrables ofertes i contractes; la banda encara no tenia nom i els mitjans de comunicació només parlaven del "Supergrup" (nom que s'inventà Chris Welch, periodista del setmanari Melody Maker). A la fi, decidiren anomenar-se, irònicament, Blind Faith, "fe cega" no ja en el grup sinó en els músics individualment. La paradoxa és que el grup no va existir mai com a entitat ja que, per exemple, els contractes eren signats a nom personal. De fet, tenien dos mànagers: Robert Stigwood era el de Clapton i Chris Blackwell, l'amo de Island Records, el de Winwood.

Durant la curta existència, Blind Faith només actuà una vegada a Anglaterra; el 7 de juny de 1969, els Stones havien organitzat un concert gratuït a Hyde Park. La nova banda de Clapton només havia assajat un parell de dies i ja es trobava davant d'una audiència de 150.000 persones. La publicitat havia estat aclaparadora: 7.000 individus s'havien quedat a dormir al parc per assegurar-se una bona posició. Actuaren The Third Ear Band, Edgar Brohgton Band, Richie Havens i Donovan. Nerviosos i després d'haver fumat un caramull de porros, Blind Faith sortí a les cinc de la tarda. Clapton tocà d'allò més bé però el grup no va convèncer ningú.

Ràpidament partiren cap als EUA. Per allà on anaven, multituds enardides s'entregaven a la idolatria. En el Madison Square Garden el públic els dedicà una ovació de quinze minuts abans que tocassin una sola nota. Des del punt de vista tècnic, però, la gira va ser un autèntic desastre. Blind Faith demostrà fins a quin punt podia arribar l'explotació del rock: tocar (poc) davant grans multituds i, sobretot, cobrar molt (25.000 dòlars per concert amb percentatges de taquilla que oscil.laven entre el 65 i el 90%). La gent anava a escoltar la supermúsica d'un supergrup i no sentien res perquè els espais no eren acondicionats adequadament i les bregues entre Baker i Winwood (qui hagués preferit l'exTraffic Jim Capaldi com a bateria), eren habituals damunt de l'escenari. Mesos després, amb la banda dispersada, Winwood digué: "La gira va ser un espectacle vulgar, grosser, oiós. Li mancava honradesa".

Amb aquest panorama, quina mena de disc podia enregistrar Blind Faith? Idò, la realitat és que l'únic àlbum de la banda ("Blind Faith" Polydor, 1969) no té res a veure amb la seva desastrosa existència ja que és un disc excel.lent; la qual cosa demostra que si les coses haguessin funcionat d'una altra manera hi hauria hagut Blind Faith per estona. Però l'afany pecuniari havia evitat el desenvolupament natural d'idees.

Ahmet Ertegun, l'amo d'Atlantic Records (segell que edità el disc als EUA), conta que, per treure més diners, el disc s'enregistrà a corre-cuita ja que la companyia no confiava que la gira per Amèrica donàs rendiment econòmic; cosa absurda, ja que mig país va perdre l'oremus per veure, en directe, la macrobanda on, fins i tot, hi tocava "déu". S'encarregà de la producció Jimmy Miller, el gran tècnic de Traffic, i va ser enregistrat en directe, dins l'estudi. De les sis peces, Winwood n'escrigué tres, les quals haurien pogut formar part, perfectament, de qualsevol elapé de Traffic. De fet, l'àlbum sona més a Traffic que a Cream, a pesar de la presència de Clapton i Baker. La diferència bàsica radicava en la bateria. Així, Jim Capaldi hauria proporcionat més calidesa que Baker, bateria més rockista. Pel que fa a l'autoria, Clapton i Baker escrivien una peça cada un, mentre que la sisena cançó, "Well All Right", pertanyia al cançoner del mític Buddy Holy.

El bluesrock "Hard To Cry Today" obre el disc i ja demostra la força de la banda: escarrufadora veu de Winwood, Grech i Baker massegant el personal i Clapton brodant fins exercicis d'estil. "Can't Find My Way Home", la més ben produïda, és prova del gran talent de Winwood, com a veu solista, músic i compositor; Clapton, amb l'acústica, destrossa els conceptes elefantiàsics de Cream. "Sea Of Joy" ens explica com hauria sonat aquella banda (Cream) d'haver comptat amb la negroide veu de Winwood; la guitarra, bella i mesurada. "Presence Of The Lord", però, és la canço estrella; escrita per Clapton era la primera lletra en què desvetllava els sentiments religiosos recentment descoberts; un solo majestuós i una interpretació esplèndida de Winwood. El primer i únic disc de "Blind Faith" és quasi perfecte; l'únic emperò és "Do What You Like", composició de Baker inspirada en "Take Five" de Dave Brubeck; es tracta d'una llarguíssima peça, filla de la seva època, en què el bateria havia de demostrar la seva depurada tècnica.

Un superb disc de bluesrock on Clapton interpreta eclècticament i econòmicament, sense treure la pols a les cordes com havia fet a Cream. Va ser nº 1 a ambdós costats de l'Atlàntic.

Moltíssim podríem parlar de la portada, tal vegada, la políticament més incorrecta de la història del rock. Va ser realitzada per Bob Seideman i Mick Milligan (dissenyador del fàl.lic avió). Com podeu imaginar, va ser prohibida a mig món i, actualment, no està ben vista. Per atenuar l'impacte pedòfil, hom digué que l'al.lota era filla de Ginger Baker; realment, però, es tractava d'una model infantil d'onze anys. Com a coartada intel.lectual, Rich Grech digué que era "la representació del contrast entre la puresa i la innocència i els grans progressos científics". Què? Com? Un gran disc.

Pere Ferrando.