blondie-blondie.jpg
BLONDIE

"Blondie" (1977)

 

A Londres, el "punk" encara no havia explotat. A Nova York, una sèrie d'antres (Max's Kansas City i CBGB), oferien actuacions de bandes la classificació de les quals oscil.laria des del més sòrdid rock fins al pop més clàssic. Quan es posà en marxa l'apocalipsi segons Sant Joanet El Podrit molts d'aquells grups s'aprofitaren de la conjuntura per integrar-se en el remolí. En aquestes columnes ja hem parlat de la lírica del Patti Smith Group, dels brillants Television i dels obligatoris Ramones. N'hi ha més: Talking Heads, Richard Hell & Voidoids i... Blondie.Al Canet Roc de 1978. Fotografia de Francesc Fàbregas

Amb el "sex appeal" més fotogènic de l'escena insurgent, Blondie representava la facció més assequible de la moguda novaiorquesa: tècnica rudimentària seguint els esquemes del pop clàssic; música divertida vorejant descaradament la comercialitat; referències iròniques a tot un seguit d'influències dels anys 60 (Beatles, Beach Boys, Shangri La's, Motown, música xiclet, so Spector, "glitter rock"... fins i tot un toc de "heavy metal").

I, sobretot, una estètica acurada basada en la figura de pepa apetible i libidinosa, encara que no exempta de l'ambigüetat que proporciona el còctel perfecte d'innocència i de maduresa cínica. Debbie Harry. Rossa reencarnació de la perduda Betty Page.

Durant tota la carrera Blondie va mantenir un paradoxal equilibri entre el manteniment de la integritat artística i la comercialitat més insolent d'un producte vacu. Una "buidor" que alimentaren a la perfecció custodiant, a pesar del distanciament amb el públic, una certa credibilitat intel.lectual que, en els actuals temps neofeixistes, són, si més no, vergonyosos.

197... Dexidríniques nits del CBGB. Debbie Harry (Miami, 1945) ja era una al.lota madura que havia viscut l'era hippi com a cantant de Wind In The Willows. Havia estat "conilleta" d'algun club Play Boy i "groupie" (al.lot/a que segueix i intima amb l'artista admirat/da) dels vàndals New York Dolls. Serví copes al Max's Kansas City on es va fer amb diversos famosos nocturns. Això la incità a formar The Stilettoes, trio femení acompanyat de Chris Stein (el seu marit) i Fred Smith (després, baixista de Television). A finals del 74 creà Blondie, formació que en poc temps canvià molt (hi tocà Ivan Kral, futur Patti Smith Group). En el 77, Blondie, ja estable, estava composat de Debbie (veu), Chris (guitarra), Jimmy Destri (teclats), Gary Valentine (baix) i Clem Burke (bateria). Actualment, Burke milita en els renovats Plimsouls, com poguérem comprovar l'any passat a la Sala Jumping (actual Sonotone). Potent i mesurat, en plena forma, Clem Burke va ser el millor d'un concert irregular. Algun dia us parlarem de la bona època dels fantàstics Plimsouls.Vibraciones nº 65, febrer del 1980

Amb la formació esmentada i a través d'un petit segell enregistraren "X Offender" i "In The Flesh". El febrer del 77 es publicà als EUA el primer elapé "Blondie" (Private Stock), i s'embarcaren en una gira amb Iggy Pop, bon trampolí per fitxar amb un segell major, Chrysalis, que els edità "Plastic Letters" (1978) i l'exitós senzill "Denis". Amb una bona promoció ("Blondie is a group, not a singer!"), triomfaren a mig món. L'especialista en "hits" Michael Chapman, els produí "Parallel Lines", el seu millor i llargament promocionat àlbum: megaestrelles del firmament pop. Perillosament, encara ampliaren més el públic amb "Eat To The Beat" (Chrysalis, 1979), disc obert a estils diferents; suposà una alarmant davallada de qualitat. "Autoamerican" (Chrysalis, 1980) és el regal ideal perquè no tornin a convidar-te. Penós.

Els tres primers elapés, per tant, són el material adequat per a la vostra col.lecció de Millors Discos Del Segle.

"Blondie". Una dotzena de breus i afilats temes "power pop". Un disc potent i vitamínic en la millor tradició del gènere. Els "singles" ("X Offender", "In The Flesh") i "Rip Her To Shreds", enèrgics i convincents. El primer plàstic els desmarcava dels "punks" novaiorquesos. Richard Gottehrer, veterà productor de The Crystals, dirigia l'enregistrament. Textos de Debbie, música dels al.lots (amb major pes de Stein). Un disc excel.lent que vint anys després no ha perdut. Un 9.

Pere Ferrando.