Blood, Sweat & Tears va ser un dels nombrosos projectes que Al Kooper va posar en marxa durant la segona meitat de la dècada dels seixanta. Al Kooper? Qui és Al Kooper? Doncs, un dels músics més interessants d'aquella època, capaç de posar-se al capdavant d'empreses musicals arriscades i desenvolupar-les excel.lentment; un músic que en aquells temps daurats per a la música pop va enregistrar un bon grapat de discos, alguns d'ells excel.lents i imprescindibles dins una discoteca que pretengui incloure les millors gravacions del segle. Avui el rescatarem de l'injust oblit; contarem algunes de les seves aventures; aconsellarem un parell de les seves gravacions i, finalment, comentarem "Child Is Father To The Man" (Columbia, 1968), primer disc de Blood, Sweat & Tears i un dels millors elapés de la història del rock.

Aventura 1. The Blues Project. Aquest era el nom de la banda que a l'any 1965 Al Kooper i el guitarrista Steve Katz varen formar a Nova York, on assoliren una certa fama gràcies a les actuacions en directe. Més o manco, Blues Project intentava fer el mateix que The Yardbirds havien realitzat a Anglaterra, és a dir, introduir el blues en els esquemes rock. Des de fa molts anys els discos de The Blues Project són cercadíssimes peces de col.leccionista. Recomanam el primer, "Live At The Cafe Au Go Go" (Verve, 1966).

Aventura 2. Bob Dylan. El nom de Kooper començà a sonar i a prendre força a partir de la casual col.laboració com a músic de sessió a l'enregistrament de "Highway 61 Revisited". Deim casual perquè el que va succeir fou realment sorprenent. La història és la següent: Kooper, fanàtic de Dylan, havia aconseguit una invitació per assistir a l'enregistrament del que havia de ser mític àlbum; tenia l'esperança de tocar la guitarra en algun tema; però la va amagar dins l'estoig quan, a l'estudi, va sentir l'increïble so d'un jove guitarrista de Chicago anomenat Mike Bloomfield, el millor guitarrista blanc de blues de tots els temps! Tanmateix no va desistir; amagada la guitarra, va aprofitar que l'organista oficial es disposava a tocar el piano; s'assegué a l'orgue i començà a tocar; era la primera vegada que tocava aquest instrument. A Dylan li va agradar el so aspre que emetia i li digué que tocàs més fort. El productor de la sessió, Tom Wilson, volia fer aturar la gravació, va dir a Dylan que aquell individu no era l'organista i que, a més, no sabia tocar l'orgue. Dylan s'empipà, féu callar el productor i va fer continuar l'enregistrament. En acabar la sessió Dylan s'adreçà a Kooper i li demana el telèfon. Tornarien a tocar plegats a les sessions del no menys mític "Blonde On Blonde".

Aventura 3. Mike Bloomfield. De la sessió esmentada abans nasqué una bona amistat entre Kooper i Bloomfield, esplèndid guitarrista esbordellat per les drogues. D'aquell periode hi ha dues esplèndides gravacions. Una és l'anomenada "Supersession" fantàstic disc que compta, també, amb la participació de Stephen Stills. Un disc imprescindible. L'altre, també es molt aconsellable: "The Live Adventures Of Mike Bloomfield And Al Kooper", enregistrat en directe en el Fillmore.

Aventura 4. En solitari. Des de finals dels seixanta, Kooper enregistrà una apreciable i arriscada col.lecció de discos. N'hi ha un que mereix ésser destacat; es tracta del realitzat el 1973, "Naked Songs", per a nosaltres un dels grans discos de la dècada dels setanta. I un dels més poc coneguts. Val la pena cercar-lo perquè assaborir-lo és un plaer. Que "Naked Songs" no s'hagi reeditat en CD diu poques coses a favor del segell discogràfic CBS, en el qual Kooper enregistrà la gran majoria de discos. De fet, tot el material d'Al Kooper és de difícil accés i, actualment, amb l'actual gust (?) que impera, de difícil comercialització.

Aventura 5. Blood, Sweat & Tears. L'assumpte Blues Project havia estat el principi d'una clara idea: el projecte d'una banda de rock versàtil que interpretàs una música rica en arranjaments. La cosa no cuallà; les influències blues, jazz i folk havien quedat disperses, sense amalgamar. Kooper i el bon guitarrista Steve Katz deixaren The Blues Project i planificaren Blood, Sweat & Tears. Per la qual cosa havien de reunir músics professionals i experimentats que connectassin amb la mateixa visió musical. El bateria Bobby Colomby i l'ex-baixista de Buffalo Springfield, Jim Fielder, varen ser els primers músics fitxats. L'orientació del grup havia de ser jazzística; d'aquesta manera convidaren un quartet de músics impecablement professionals: el saxofonista Fred Lipsius, els trompetistes Randy Brecker i Jerry Weiss i un trombonista, Dick Halligan. A principis del 1968 enregistraren, "Child Is Father To The Man", considerat un dels millors elapés de jazz-rock, encara que, paradoxalment, hi destaca més el classicisme blues que no la part més jazzística. Varen elegir cançons elegants i les varen arrenjar amb molt bon gust. Per exemple, hi trobam "Morning Glory" de Tim Buckley, "Without Her" de Badfinger i "Just One Smile" de Randy Newman; és a dir, tres excel.lents peces de tres dels millors compositors de rock adult dels Estats Units. El pes de la gravació va recaure sobre Al Kooper: signà set de les dotze cançons, va tocar tots els teclats i cantà en la majoria de peces. L'àlbum, a pesar del quartet de metall i de la dotzena de músics que formaven la secció de cordes, és molt sobri. En cap moment del disc hi sobren instruments; no hi ha ampul.lositat; els arranjaments, molt acurats, no embafen gens ni mica. Tot és premeditat però fresc i dinàmic. Un autèntic clàssic dels seixanta.

Pere Ferrando.