The Blues Project va ser una de les nombroses aventures en què Al Kooper va participar durant la segona meitat de la dècada dels 60. Per als assidus a "Clàssics del rock" el nom de Kooper ja és familiar perquè ens hem ocupat de diversos (i extraordinaris) elapés en els quals ha participat activament. Va tocar l'orgue, creant un so inaudit en el món del rock, a "Highway 61 Revisited" de Dylan i també participà a les sessions de "Blonde On Blonde". El 1968, després d'abandonar Blues Project, va crear Blood, Sweat & Tears, el primer àlbum dels quals, "Child Is Father To The Man", és la millor mostra de jazz rock d'aquell període. Poc després, amb la companyia de Michael Bloomfield i Stephen Stills, enregistrà el refinat "Supersession". Tots els elapés escrits en aquest paràgraf han estat extensament comentats a "Clàssics del rock" i el paper de Kooper com a un dels músics més interessants de l'època ha quedat més que demostrat. Només faltava parlar del període 1965-67 en què formà part de The Blues Project el conjunt que al costat de The Butterfield Blues Band encapçalà la introducció del blues en el rock nordamericà, tal com havien fet a Anglaterra The Rolling Stones i The Yardbirds.

La gènesi del grup s'ha de cercar el 1964 quan el guitarrista Danny Kalb participà a l'àlbum col.lectiu d'Elektra Records titulat, premonitòriament, "The Blues Project". El 1965 Kalb va reunir una plantilla de bons músics on destacava el guitarrista Steve Katz (que, després, també marxaria a Blood, Sweat & Tears) i Kooper que acabava de participar a les mítiques sessions de Dylan. Ràpidament i gràcies a les bones actuacions al Cafe Au Go Go del Greenwich Village, The Blues Project va convertir-se en el primer grup de rock de Nova York (encara no havia nascut The Velvet Underground).

El primer plàstic del grup, produït per Jerry Schoenbaum i publicat a través de Verve Records, es publicà la primavera del 1966. El seu títol, "Live At The Cafe Au Go Go", és inexacte ja que, segons conten els cronistes experts, part del disc (quasi tota la cara B) s'enregistrà al local Blues Bag. Sigui como sigui, i a pesar de les limitacions tècniques pròpies d’aquells anys, el primer vinil de The Blues Project posseeix l'excitant cruesa i l'espontaneïtat màgica que només poden trobar-se entre les primeres formacions de blues elèctric. Hi trobam un incendiari material d'Elias McDaniel ("Who Do You Love") i Willie Dixon ("You Go And I'll Go With You" i "Spoonful") i dinamita sonora de Muddy Waters ("Goin' Down Louisiana"). Tot combinat amb les delicioses versions de "Catch The Wind" (de Donovan) i "I Want To Be Your Driver" (de Chuck Berry). Un material estrictament blues però que sonava diferent i menys ortodox que el coetani de The Butterfield Blues Band. Flanders només cantava a la meitat de les peces perquè els havia abandonat a finals del 65 quan el disc no s'havia completat. "Live At The Cafe Au Go Go" tingué una acceptació notable (20.000 exemplars venuts durant el primer mes) tenint en compte que es tractava d'un dels primers discos de blues elèctric. Una joia del gènere.

Aquell mateix 1966 The Blues Project editarien el segon elapé, "Projections", tan aconsellable com el que hem comentat.

Pere Ferrando.