Sense haver-los dedicat cap capítol de la nostra saga, Booker T. & The MGs (The Memphis Group) han sortit diverses vegades a "Clàssics del rock" com a excel.lents acompanyants de Wilson Pickett i Otis Redding o, fa poques setmanes, com a inspiradors del gran "Get Happy!" d’Elvis Costello.

A més de publicar un grapat de bons discos, Booker T. & The MGs varen ser el grup oficial de Stax, el mític segell de Memphis, i màxims responsables de l’esmolat i voluptuós so que posseeixen la majoria d’enregistraments d’aquella discogràfica i d’altres que, com Stax, estaven subordinades a Atlantic Records. Parlam de Redding, Pickett, Sam & Dave, Eddie Floyd, William Bell, Carla Thomas, etc... Tots, en determinats moments, sol.licitaren la intervenció de la banda.

La història comença el 1960 quan Jim Stewart decideix crear l’orquestra de sessió de la incipient Stax i contracta quatre músics. El guitarrista Steve Cropper procedia de The Mar-Keys i ja havia participat en multitud d’enregistraments per a discogràfiques de la zona (Hi, Pepper, Sun). Cropper, considerat un dels millors guitarristes del segle, ha estat el blanc que, sens dubte, més s’ha involucrat en la història de la música negra. El baterista Al Jackson (que, com molts dels protagonistes de la història del soul, va morir assassinat anys després) i el baixista blanc Lewis Steinberg procedien de la Willie Mitchell & His Jumpin’ Band, fàbrica de rhythm and blues incandescent. Finalment, el jove Booker T. Jones (setze anys) era un multiinstrumentista que dominava els teclats, el saxofó i el clarinet; venia de tocar amb Maurice White qui després formaria Earth, Wind & Fire.

L’estiu del 1962 Stewart decidí publicar-los un "single", el molt exitós "Green Onions"; ràpidament, editaren dos elapés, el també titulat "Green Onions" i, molt originals, "Mo’ Onions" en què incorporaren la secció de vent procedent de The Mar-Keys, entre els quals hi havia Floyd Newman i Wayne Jackson, també noms imprescindibles per entendre gran part dels discos de soul editats durant els anys 60. El 1964, després d’editar el superb "Soul Dressing", Steinberg deixà les quatre cordes a un altre blanc, Donald "Duck" Dunn, amic de Cropper i antic membre de The Mar-Keys. És la millor època del grup, essent la seva presència quasi imprescindible en qualsevol bon disc de soul: els teclats de Booker T. eren una mena de marca de prestigi; Cropper era considerat un bon compositor, excel.lent guitarrista i, a més, hàbil productor. I Dunn i Jackson, la secció rítmica, apareixien en les que posteriorment s’han convertit en cançons mítiques ("Knock On Wood" d’Eddie Floyd, "Respect" d’Otis Redding...). Del 1967 són el vibrant "Hip Hug-Her" i el directe "Back To Back" (enregistrat a l’Olympia de París). Els dos darrers discos que publicaren a Stax varen ser "McLemore Avenue" (1970) i "Melting Pot" (1971).

El disc que hem elegit és "The Best Of Booker T. & The MGs" (Stax, 1972), una estupenda panoràmica del seu talent que pot servir de perfecta introducció. Parlem d’algunes de les 12 cançons que inclou. No hi falta "Soul Limbo", infecciosa i lúbrica mescla de calipso i soul publicada el 1968 que pretenia obrir horitzons estilístics; una peça amb aires tropicals i instrumentació caribenca. Del mateix àlbum "Soul Limbo", la nostra recopilació inclou l’aferradissa "Hang ‘Em High", de la banda sonora de la pel.lícula homònima protagonitzada per Clint Eastwood.

De l’elapé homenatge a The Beatles "McLemore Avenue" (nom de l’avinguda on hi havia la companyia Stax), hi trobam dues bones peces, "Eleanor Rigby" i una deliciosa adaptació de "Something". "Meditation" és una peça només escrita per Booker T. (quasi sempre composaven els quatre); és del 1968, any en què enregistraren la banda sonora de "Uptight". D’aquest àlbum són "Johnny I Love You" (Booker T. hi canta, cosa molt rara) i l’esplèndida "Time Is Tight" en la qual Dunn burxa el baix mentre l’orgue dúctil de Jones i la guitarra nerviosa de Cropper planegen com una àguila sobre els pantans de Memphis. També hi trobareu tres interessants versions de Jesse James ("The Horse"), Simon & Garfunkel ("Mrs. Robinson") i The Doors ("Light My Fire"). Sense oblidar els vuit minuts de "Melting Pot" una complexa peça amb aires jazzístics. "The Best Of Booker T. & The MGs" és una excel.lent recopilació en què només hi falta el megaclàssic "Green Onions" que comentam a continuació.

“Green Onions”

            El màxim símbol d’integració racial en el món de la música havia de nèixer enmig de Memphis, un dels llocs més racistes del planeta, especialment a principis dels anys 60. Booker T. & The MGs, dos negres i dos blancs que no podien seure junts a l’autobús, crearen el grup amb més personalitat del soul sudenc i rivalitzaren amb mítiques bandes com The Funk Brothers (de Tamla Motown) o la dels estudis Muscle Shoals.

            La llegenda començà l’estiu del 62 quan el grup estava enregistrant unes cançons amb Billy Lee Riley, un clàssic rockabilly de Sun Records. En els descansos va sorgir un blues instrumental, “Behave Yourself”, que l’amo de Stax, Jim Stewart, volia convertir en el primer senzill de la banda. Com a cara B, Stewart va deixar triar als músics “Green Onions”, escrita setmanes abans. Aquesta era una peça molt enganxadissa en què l’orgue de Jones ziczaguejava tensament mentre Cropper incrustava riffs secs de guitarra espessa; la secció rítmica de Jackson i Steinberg, a mig temps, feia crèixer l’atmosfera fins que, al minut i quinze segons, la guitarra reapareixia, sonant com a laments d’un felí perdut dins l’estudi. Tothom veia que allò era genial. Menys Stewart (l’home que volia vendre discos de country en una barriada de negres). Tots volien que fos la cara A. Va haver de ser el famós disc jockey Rueben Washington qui, després de punxar la maqueta i constatar les (claríssimes) preferències del públic, recomanàs a Jim Stewart la publicació de les cebes verdes. El primer gran èxit de Stax Records i una de les cançons més influents del pop.

Pere Ferrando.