L'àmbigüitat sexual va ser portada de revistes, publicitat ideal per a una nova gravació que superarà l'anterior ("The Man Who Sold The World") ja que "Hunky Dory" és un elapé perfecte: pop sofisticat, fresc i equilibrat. La portada (simulant Greta Garbo) i la contraportada (pentinat com Lauren Bacall) segueixen explotant els tòpics ell/ella ("Sóc el nom distorsionat en els ulls de la Garbo", diu a una cançó). John Lennon sintetizà categòricament l'època: "Rock amb pintallavis".

Les lletres de "Hunky Dory" estan més treballades i esdevenen imatges desconnexes però atractives. Curiosament, no hi trobam referències a l'assumpte gay, ja que a les cançons de Bowie no hi havia cap reivindicació homosexual, la qual no arribarà en el món del rock fins als darrers anys de la dècada dels setanta. De totes formes, els textos varen ser massa valorats: els anglesos volien fer creure que havia nascut un altre Dylan.

La producció de Ken Scott és modèlica. La banda que l'acompanya (futurs Spiders from Mars) compacta: el guitarrista Mick Ronson dóna senyals de genialitat; Rick Wakeman, als teclats, es mostra, paradoxalment, moderat. Desapareixen els matisos heavys del disc anterior (tornaran a "The Rise And Fall Of Ziggy Stardust..."). Les cançons, mesurades i elegantment estilitzades. Hi trobam diversos tributs: "Song For Bob Dylan", "Andy Warhol" i "Queen Bitch" (a Lou Reed). Hi ha peces èpiques per a la imatgeria dels 70: "Changes", la mil-vegades-escoltada "Life On Mars?", "Quicksand" (amb al.lusions a l'esoterisme de l'associació Golden Dawn in the Outer d'Alistair Crowley i W.B. Yeats). Obra mestra dels setanta.

Pere Ferrando