A les nostres columnes ja hem parlat del "glam rock", precisament quan comentàrem "The Man Who Sold The World" i, especialment,  "Hunky Dory", el primer gran disc de David Bowie. "Glam rock", "glitter rock", "gay rock"... Tal vegada, com diu Todd Haynes, el director de la pel.lícula "Velvet Goldmine", tot començà amb Oscar Wilde. La meta, però, era molt més senzilla: crear una nova generació de compradors de discos. Es a dir, construir un producte excitant perquè multitud de jovenets, desconnectats de les irrealitats del somni hippi, poguessin enllaçar, a través de vies diferents, amb el mercat del rock. Així, als elements propis del pop més clàssic, s'hi afegiren tones de maquillatge, calçons acampanats de colors elèctrics, platallons i plataformes estratosfèriques. David Bowie, Marc Bolan, Roxy Music i companyia reclutaren nous oients que no acabaven d'entendre els laberints simfònics de l'anomenat rock progressiu. Com digué John Lennon, "rock amb pintallavis" per als germans petits de Woodstock.

La nòmina d'usuaris de boàs i pestanyes postisses comptà amb acòlits diversos, uns pocs més brillants que els altres: Gary Glitter, Slade, The Sweet, Alice Cooper, Elton John, Edgar Winter, el Lou Reed produït per Bowie, Suzy Quatro, Roy Wood, Steve Harley.... Per damunt de tots, el Duc Blanc i una obra essencial en la història del rock: "The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars" (RCA, 1972).

Mesos abans, Bowie ja havia conjugat perfectament ambigüitat sexual i sofisticada provocació amb la realització de "Hunky Dory": pop fresc i equilibrat, cançons estilitzades, tributs diversos (a Dylan, Warhol i Reed), i himnes per a la imatgeria dels 70 ("Changes", "Life On Mars"). Després de la primera obra mestra de la seva extensa discografia vingueren les famoses declaracions al "Melody Maker" sobre la seva bisexualitat. El colofó a la campanya de màrqueting va ser la invenció de "Ziggy Stardust", una mena d'astronauta andrògin, guitarrista de la fictícia banda "Spiders From Mars". El Kubrick de "A Clockwork Orange" només es quedà amb la meitat. Bowie-Ziggy proposava aventures delirants de ciència ficció per a musicar una paràbola sobre la idolatria de les estrelles del rock. Un personatge de pèl tenyit de pastanaga i vestits setinats. Kitsch pur i rock and roll de purpurina per a un disc fascinant i conceptual inspirat en la figura de Vince Taylor.

Va ser enregistrat als Trident Studios de Londres sota la producció de Ken Scott, també artífex de "Hunky Dory". Igualament, comptà amb la gran ajuda de Mick Ronson, fi guitarrista i arranjador. Trevol Bolder, al baix, i Mick Woodmansey, a la bateria, formaven la secció rítmica de la banda més compacta que Bowie ha tingut en més de trenta anys.

El psicodrama "Starman", continuació de la planetària "Life On Mars", es convertia en una de les millors peces de la dècada. Amb el ritme hipnòtic de "Five Years" la dramàtica veu de Bowie dibuixava vinyetes en què es perfilava una hecatombe ("Espitjant a través de la plaça, tantes mares sospirant/Les notícies acaben d'arribar, ens queden cinc anys per plorar... Un soldat amb un braç romput, la mirada fixa en les rodes d'un Cadillac/Un poli s'agenollà i besà els peus a un capellà, i un marieta vomità"). Ronson esmola la guitarra com a contrapunt dels ritmes quasi llatins de "Soul Love", on el saxofó de Bowie acompanya uns cors pop anys cinquanta. Autèntic rock "trash" és "Moonage Daydream" ("Sóc un caiman, sóc una marepare venint cap a vosaltres/Sóc l'invasor de l'espai, seré una puta rockanrolejant per a vosaltres/Tancau les bocotes, escainau com una mona-ocell rosa"). Esquerperia, udols i melodies a "Hang On To Yourself", "Sufragette City" i "Lady Stardust" ("La gent clavà els ulls en el maquillatge del seu rostre/Es burlà de la llarga cabellera negra, de la seva gràcia animal/L'al.lot dels bluejeans brillants/Botà a l'escenari/I la senyoreta pols d'estrella cantà les seves cançons/de tenebres i infortunis"). Acústica, luxosa i decadent, "Rock'n'roll Suicide".

Literàriament, la saga futurista continuava amb l'alt nivell de "Hunky Dory", brodant històries de caos nuclears i de megaestrelles rock atrapades per la fama. Tot propel.lit per una visió romàntica i per una ambigüitat estètica i moral. Els tòpics del rock and roll (metall, pop i drama de plàstic) per a fragments d'ocàs urbà. Un talent persuasiu que feia creïble la imatge que oferia d'ell mateix.

Des de fa un parell d'anys, "The Rise And Fall Of Ziggy Stardust" s'edita amb una sèrie de temes addicionals, producte de les mateixes sessions: "Velvet Goldmine" i "John I'm Only Dancing". Indubtablement, un dels imprescindibles de la dècada.