A "Clàssics del rock" vàrem parlar per primera vegada de Jackson Browne quan comentàrem l’inquietant i magnífic elapé de Nico, "Chelsea Girl". Avui us portam el seu primer enregistrament, "Jackson Browne" (Asylum, 1972), un disc més conegut amb l’inexacte nom de "Saturate Before Using"; després explicarem l’anècdota.

Browne, fill d’un periodista de l’exèrcit nordamericà destinat a Alemanya, va nèixer el 1948 a Heidelberg. Ben prest la família es traslladà a Los Angeles on, d’adolescent, va entrar a formar part activa de l’escena folkrock, passejant-se amb una guitarra pels escenaris del Trobadour o de l’Ash Grove. Durant una breu temporada participà a la mítica Nitty Gritty Dirt Band on deixà firmades dues peces ("Melissa" i "Holding") incloses al primer disc del grup. Aquesta serà la màxima característica de la primera època de Browne: la creació de cançons per a altra gent ja que ell no va enregistrar cap disc fins molts anys després de pul.lular pel món de l’espectacle.

Tenia 18 anys quan marxà a Nova York on va topar-se amb Nico a qui havien foragitat de The Velvet Underground. Durant una temporada Browne va ser el guitarrista de la "gèlida dama" en les actuacions a la sala The Dom. Browne li cedí el seu amor i tres esplèndides cançons per a "Chelsea Girl". "The Fairest Of The Seasons", "These Days" i "Somewhere There’s A Feather", decadents i majestuoses, no desdeien gens ni mica al costat de composicions signades per experts individus com Tim Hardin, Lou Reed, John Cale o Bob Dylan. No ens cansam d’escoltar "Chelsea Girl", un dels bons discos del segle.

El 1968 signà un contracte com a compositor amb Elektra Records. Les cançons de Browne encisaren a Tom Rush qui enregistrà la bella "Shadow Dream Song" i l’esmentada "These Days" al molt recomanable elapé "The Circle Game". Steve Noonan, al seu àlbum de debut, elegia cinc peces de Browne.

Mentre la reputació com a escriptor creixia ràpidament, va realitzar una sèrie d’actuacions a Anglaterra acompanyant Laura Nyro (de qui aviat comentarem algun dels seus estupends elapés). Als concerts anglesos va interpretar la majoria de cançons que no s’editarien fins al 1972. De fet, va romandre a Londres per perfeccionar el seu cançoner.

David Crosby, admirador del jove Browne des del temps de l’escena californiana, el va presentar a David Geffen qui va contractar-lo com a un dels primers músics que havien d’inaugurar el nou segell Asylum Records. A la fi, el març del 1972, cinc anys després d’haver començat a escriure confidencials cançons per a artistes de primera línia, es publicava el primer disc de Jackson Browne. Algun agosarat va situar aquell líric artefacte a l’altura del morrisonià "Astral Weeks". Bé, exageracions a banda, les deu cançons de Browne, produïdes per Richard S. Orshoff, són esplèndides. L’elapé s’obre amb la romàntica "Jamaica Say You Will" ("Jamaica, digues que m’ajudaràs a trobar/Una manera d’omplir aquestes veles/I que navegarem fins que les nostres aigües s’hagin assecat"); "Jamaica..." ha estat una de les peces de Browne més utilitzades per altres músics: a més dels amunt assenyalats, Joe Cocker i The Byrds l’enregistraren posteriorment. El disc continua amb la sincera "A Child In These Hills" on Browne adopta un to desamparat; un joc d’harmònica excel.lent a càrrec de Jim Fadden.

El suïcidi, els records d’adolescència i el desassossec apareixen a "Song For Adam", la peça més trista de l’àlbum: "Encara que Adam era el meu amic/No el vaig conèixer bé/Estava perdut en la seva distància/Estava enfonsat al seu pou./Podria suposar de què reia/Però no ho podria assegurar/Ara la història conta que Adam botà/Però jo pens que caigué"; hi excel.leix una intensa viola de David Campbell que ens recorda el treball realitzat per a Nico. Només per a "Song For Adam", Browne s’alinea destacadament amb la generació de cantautors sorgida a finals de la dècada dels seixanta, un grup caracteritzat per la preeminència de guitarres acústiques, veus plàcides, autobiografisme i intimisme. Però encara hi trobam altres magnífiques composicions com la rítmica, però sentida, "Doctor My Eyes": "Doctor, els meus ulls han vist els anys/I la lenta desfilada de les pors sense plorar/Ara ho vull entendre/Vaig Fer el que vaig poder/Per veure el bé i el mal sense amagar-me.../Doctor, els meus ulls no poden veure el cel/És aquest el preu per haver après a no plorar?". Sorprenent versió la realitzada anys després per The Jackson 5. Per finalitzar volem destacar una peça quasi religiosa, "Rock Me On The Water", una cruïlla entre el laconisme de Buckley i el Dylan més profètic.

Ens agrada tota la discografia de Jackson Browne però, especialment, aquest primer disc, acurat, resplendent i innocent. Farcit de clàssics introspectius, arxivau-lo al costat de colpidors elapés com "Sweet Baby James" de James Taylor, "Ladies Of The Canyon" de Joni Mitchell o el primer disc de Tim Hardin.

El dissenyador Gary Burden li demanà què havia de posar a la portada; Browne tria un objecte que li agradava: la bossa del radiador del seu cotxe, la qual portava la inscripció "Saturate Before Using", un nom que, equivocadament, s’ha perpetuat a diferents edicions en vinil i cedé.