Records. 1975. Diverses esqueles en forma d’articles. Parlaven d’un músic desconegut, la vida i la carrera del qual "han estat un exemple del que significa no comprometre’s amb el sistema", segons la revista "Vibraciones". "Una de les personalitats més sensibles del rock californià", afirmaven des del setmanari "Disco-Express". Record, concretament, unes columnes de Constantino Romero (sí, l’inefable presentador de televisió, en altre temps traductor de Dylan i sagaç col.leccionista de discos) on declarava que la discografia de Tim Buckley era "un increïble cabdal de meravelles". Llevat d’ell i de dos o tres més, a l’Espanya feixista ningú no el coneixia. No s’havia publicat ni un dels nou elapés que formaven la seva discografia. De fet, no se n’ha editat cap mai.

Més records. 1978. A la fi escolt un disc de Buckley. Es diu "Sefronia", publicat el 1974, poc abans de morir. Inclou "Martha", una balada alcohòlica en què el protagonista, des de la vellesa, fa una telefonada dramàtica a l’amor adolescent per recordar "nits tranquil.les tremolant junts"; la peça està signada per un altre franctirador desconegut de (poca) més fortuna, Tom Waits, de qui, tampoc, no s’havia editat absolutament cap ni un dels discs que havia enregistrat. Waits i Buckley, curiosa cruïlla anegada de licor.

Atzar. Aquestes columnes s’escriuen, exactament, vint-i-cinc anys després de la mort de Buckley. Va ser el 29 de juny de 1975 al seu apartament de Santa Monica (Los Angeles). Havia ingerit un còctel de morfina, heroïna i alcohol.

Més atzar. També un mes de juny, ara fa tres anys, Jeff Buckley, el fill que havia tingut poc abans de divorciar-se i d’enregistrar el disc que avui comentarem, va morir ofegat al Mississipi. La discografia de la dinastia és del millor de la música popular nordamericana dels darrers decennis.

Tim Buckley va nèixer a Washington el 1947 i visqué la infància a Califòrnia. Tenia 15 anys quan marxà de casa i començà a freqüentar el circuit folk de Los Angeles en companyia del poeta i amic de l’institut Larry Beckett. Jimmy Carl Black, el bateria de The Mothers Of Invention, el va veure actuar i, satisfet, va presentar-lo a Herb Cohen, el mànager de Zappa i posteriorment de Waits. Gràcies a Cohen entrà a la nòmina d’Elektra Records, la companyia de Jac Holzman que estava fitxant el millor de la costa Oest.

El 1966 va editar-se el primer disc homònim en el qual Buckley seguia les directrius ortodoxes del folk sense renunciar a dosis de blues, rock i pop. Un elapé interessant, deutor de The Byrds. L’inici d’una carrera extremadament variada. A continuació "Goodbye And Hello" (1967) i "Happy Sad" (1968), ben acollits per la crítica però amb vendes decebedores. El 1970 l’avantguardista "Lorca" demostrava que no volia posar-se una màscara en el circ del rock. Ja era un heroi anònim dels 60. A partir de "Blue Afternoon" (1970) i de l’agònicament bell "Starsailor" (1971) el món dels negocis el considerà "negoci insegur". Abandonà la música, impartí classes a la Universitat de Los Angeles i treballà de xòfer per a Sly Stone. Retornà amb els magnífics "Greetings From L.A." i "Sefronia" (1972-74) i finalitzà amb l’irregular "Look At The Fool". Ja no era res més que la conciència irritant dels 70. Les drogues feren la resta. La seva discografia, esqueixadora i lírica, demostra que Buckley va ser un home que aconseguí fondre vida i obra fins al punt de fer-les indistingibles una de l’altra.

Per a nosaltres la primera joia de Buckley és "Goodbye And Hello" que a pesar d’haver estat enregistrat als 20 anys demostra un grau de maduresa excepcional. Deu cançons (cinc amb textos anguniosos i romàntics de Beckett) produïdes per Jerry Yester, amb l’ajuda d’una excel.lent plantilla de músics (Lee Underwood, Jim Fielder, Don Randi...) i amb la col.laboració de l’arranjador Joshua Rifkin, ja que les cançons són molt més riques que els exercicis acústics anteriors. Però a pesar de l’abundant instrumentació el que destaca per damunt de tot és la veu original de Buckley, sonora combinació de dolor, ingenuïtat i voluntat de verisme. A "Goodbye And Hello" Buckley inicia el domini d’una amplíssima gamma de registres, especialment els aguts, que el converteixen en la veu més personal dels 60, capaç de multiplicar personatges i estats d’ànim. "Goodbye And Hello" és delicadesa i fragilitat en la seva totalitat. "No Man Can Find The War" i "Knight-Errant", balades somniadores amb injeccions èpiques. "Morning Glory" (una de les peces més belles de la seva discografia) i "Hallucinations" (la connexió perfecta amb el folk britànic), delicades i complexes. Torbadora "Pleasant Street" ("No recordes què dir/No recordes què fer/No recordes on anar/No recordes què elegir/Rodes, robes, sents, t’agenolles/La llum del sol et recorda cels de ciment"). I la superba i elèctrica "I Never Asked To Be Your Mountain", dedicada al seu fill. Una obra de difícil classificació construïda amb tendresa i fragilitat, on cada peça és un món diferent com ho serien els seguënts àlbums, canviants, passant del jazz begut de Coltrane a l’avantuguardisme sota l’ombra de Stockhausen.

Diuen que l’únic disc que Nick Drake portava quan entrà als estudis per enregistrar el seu primer disc, "Five Leaves Left", era "Goodbye And Hello"... Per col.locar a prop de l’"Astral Weeks" de Van Morrison i just a la vora de la trilogia de Drake. Allunyat de la vulgaritat, tenyit de laments, "Goodbye And hello" il.lumina constantment.