Una posada en escena salvatge, quasi epilèptica, i una demoníaca manera d’interpretar el catecisme del rhythm and blues varen convertir The Animals, juntament amb els Stones, en la millor de les bandes britàniques sorgides durant la primera meitat dels anys 60.
    El grup creat per Eric Burdon i Alan Price va interpretar amb estil únic un repertori absolutament negre basat en el cançoner de Ray Charles, Jimmy Reed, John Lee Hooker i altres mestres del blues. A partir del 1964, sota la producció de Mickie Most, enregistraren excel.lents versions que adquirien una forma única en ser interpretades per la profunda veu de Burdon sota l’abric dels precisos teclats de Price.
    En format de “single” o de “extended play” The Animals elaboraren, sense edulcoració ni ornamentació supèrflua, una col.lecció que incloïa esplèndides lectures de John Lee Hooker (“Boom Boom”), vigoroses recreacions de Chuck Berry (“Around And Around”, “Memphis Tenessee”) o fervoroses còpies de peces de Sam Cooke, Fats Domino i Bo Diddley. Tanmateix, la peça que els va aconseguir una extrema popularitat va ser la sincera i dramàticament arranjada “The House Of The Rising Sun”. Totes aquestes cançons, pertanyents al seu millor període (1964-1965) estan localitzades a “The Complete Animals” (ja comentat a “Clàssics del rock”), un doble cedé de quaranta potents artefactes que recull les cançons produïdes per Mickie Most.
    El 1967 Eric Burdon va arribar a San Francisco per conèixer de primera mà el moviment que s’hi estava gestant. A la Costa Oest va imbuir-se de filosofia oriental, va afartar-se d’herba i d’àcid lisèrgic i va iniciar una música radicalment diferent al rhythm and blues que hem citat al principi. El maig d’aquell any va celebrar-se a Mèxic el llegendari Monterey Pop Festival i allà es trobava Burdon, floralment reconvertit i preparat per esdevenir el cronista britànic del hippisme. La música era diferent i la banda que l’acompanya també. Els nous Animals eren Vic Briggs (guitarra, piano), John Weider (guitarra, violí), Danny McCulloch (baix) i Barry Jenkins (bateria).
    El primer elapé californià d’Eric Burdon & The Animals va ser “Winds Of Change” (Metro Goldwyn Mayer), publicat el setembre del 1967 i produït pel veterà Tom Wilson. Les seves deu composicions, sense abandonar un cert lligam amb la tradició negra, traspuaven la filosofia i l’estètica de Califòrnia. La que donava títol a l’àlbum, amb un sítar dibuixat sobre efectes de so, seria una bona mostra de la nova orientació mística. Una versió de l’estàndard “stonià” “Paint It Black”, plena de variacions psicodèliques, ho demostrava definitivament. “The Black Plague” era un llarg recitat construït sobre la base d’atmosferes monàstiques. La fronterera “Hotel Hell”, amb unes trompetes toreres que ens recorden “Forever Changes” de Love, seguia aportant exotisme. Igual que l’orquestral i descriptiva “Good Times”. “It’s All Meat” incloïa un incisiu treball de Briggs i “Yes, I’m Experienced” semblava la resposta a la qüestió que mesos abans havia efectuat Jimi Hendrix al seu primer elapé. No podem oblidar la nostra preferida, una delicada i acústica “San Francisco Nights”. En definitiva, bones composicions sobre un teixit més orientalista que africà i, sobretot, interpretat amb la passió que caracteritza tots els discos enregistrats pel nostre admirat Eric Burdon.
    A l’interior del disc hi trobàvem unes dedicatòries (a Ho Chi Minh, a Mick Jagger...) que demostraven la total adscripció als nous temps: lluita contra el racisme, contra la guerra del Vietnam i apologia de les substàncies al.lucinògenes. Tot plegat, “Winds Of Change” posseïa un rotllo transcendental que actualment el converteix en un curiós i atractiu document del “flower power”.
    Després de “Winds Of Change” Burdon va enregistrar “The Twain Shall Meet” que sense aportar res de nou incloïa “Monterey” una esplèndida peça dedicada al millor festival de l’època. El 1968 es publicaria “Every One Of Us”, ja comentat a “Clàssics del rock” i tan bo (o fins i tot superior) al disc que avui us hem comentat.