El 66 es col.locaren a l'avantguarda del blues blanc quan enregistraren el segon i també imprescindible disc que titularen "East-West" (Elektra). En passió i qualitat és semblant al primer ("The Paul Butterfield Blues Band"); la diferència radica en el fet que és un disc més ambiciós, menys agressiu i que obre portes a la improvisació dels músics, en la línea que poc després continuaran els Cream d'Eric Clapton. Nou bateria, Billy Davenport i el mateix productor, Rothchild, el qual realitza un treball més controlat.

A "East-West" també trobam peces clàssiques (el magnífic "Walkin' Blues" de Robert Johnson, o "Never Say No", amb la veu de Bishop). Però hi destaquen dues extenses peces: "Work Song" del "jazzman" Cannonball Adderley i la que dóna títol a l'elapé, composta per Bloomfield i Gravenites. A les dues, la línea frontal de la banda (Mike, Elvin i Paul) interpreten majestuosos solos que provoquen ininterromputs escalfreds. Especial atenció mereix "East-West", fusió de blues, jazz i raga indi; tretze minuts èpics que es convertiren en el detonant de desenvolupaments musicals posteriors (el blues-rock o el rock àcid californià). Només per aquesta composició totes les escoles decents haurien de tenir aquest elapé a la seva discoteca. La bateria de Davenport és genial; finíssim treball de Bishop i un dels millors i més intensos solos de Bloomfield que, a la recerca de noves sonoritats, allunya, en alguns moments, tota la banda del blues per convertir la peça en una amalgama de sensacions orientals. "East-West" va romandre sis mesos a les llistes dels EUA. Indubtablement, un dels àlbums del segle.

Després del segon disc Bloomfield se n'anà i la BBB introduí una poderosa secció de vent; enregistraren bons discos amarats de soul (com "The Resurrection Of The Pigboy Crabshaw" i "Sometimes I Just Feel Like Smilin'"), però ja no era el mateix que abans...

Paul Butterfield va ser un home completament entregat a la seva música. Gràcies a individus com ell, el blues, música freqüentment rebutjada pels negres, va sortir del guetto i va triomfar entre els blancs. D'aquesta manera, els autèntics pares del blues, ignorats pels seus germans de raça, pogueren desenvolupar el seu art. Butterfield va morir als 44 anys; també molt jove (38) morí Mike Bloomfield, un dels millors guitarristes de blues de la història. Ambdós, mites blancs de la música negra.