Dos elapés de countryrock mereixen figurar a "La discoteca del segle XX" i ambdós porten la signatura inconfusible de Gram Parsons. El mes passat en comentàrem un: "The Guilded Palace Of Sin", primer àlbum de The Flying Burrito Brothers, banda que Parsons creà després d'abandonar The Byrds per qüestions ètiques. Avui parlarem de l'altre, "The Sweetheart Of The Rodeo" (CBS), sisè disc dels Ocells, enregistrat el 1968 durant la curta permanència de Parsons.

A "Clàssics del rock" ja hem analitzat diversos treballs dels visionaris Byrds. Astoraren mig món amb "Mr. Tambourine Man" (1965) en el qual, amb l'ajuda del cançoner dylanià (una constant de tota la seva obra), fusionaren folk i rock. A "Turn! Turn! Turn!" (també 1965) continuaren afilant harmonies vocals intercalant temes propis amb peces alienes. El 1966 es feren ressò de la cultura de l'LSD amb la cançó "Eight Miles High" inclosa al que per a alguns és el millor treball de The Byrds, "Fifth Dimension", un disc on aixemplaven interessos: acords jazzístics inspirats per John Coltrane i sons orientals derivats de Ravi Shankar; sense abandonar, però, l'amalgama de guitarres metàl.liques, dosis de pop agressiu i emocions a dolls. Ja no hi era el gran compositor Gene Clark qui els havia abandonat per la psicosi que li produïa volar amb avió des que als 12 anys havia presenciat com se n'estavellava un.

Fanàtics de The Byrds, creim que "Younger Than Yesterday" (1967) és una altra gran obra amb moments sublims com "My Back Pages" (de Dylan, evidentment) o la irònica "So You Want To Be A Rock'N'Roll Star", anys després interpretada per Patti Smith. El gener del 1968, sense David Crosby (que havia marxat amb Stills i Nash) es publicà "The Notorious Byrd Brothers" que incloïa una impactant secció de vents. En aquells moments la banda estava formada per Jim McGuinn (veu, guitarres), Chris Hillman (baix, veu) i Kevin Kelley (bateria). Hillman conegué Gram Parsons i el convidà a ingressar al grup per ocupar el buit de Crosby. Ràpidament passà de simple col.laborador a teòric de la banda, explicant-los la fusió de l'electricitat del rock amb la filosofia de la tradició vaquera. La insistència en allò que per a Parsons era una mena de pelegrinatge místic conduí The Byrds a Nashville per enregistrar el primer disc de countryrock de la història, sota la producció de Gary Usher. McGuinn, l'indiscutible líder, degué veure en el jove Parsons una gran injecció de vitalitat i, fins i tot, li va permetre cantar totes les cançons. Durant l'estada a Nashville The Byrds va ser el primer grup de rock en actuar al Gran Ole Opry (una mena de Wimbledon del country); respectant l'estricta tradició de l'Opry, la banda anticipà a l'organització les dues cançons que havien d'interpretar i acceptà no fer cap dedicació oral. Però, una vegada damunt l'escenari, arribà l'escàndol. Parsons anuncià "Hickory Wind", no prevista al programa i, a més, la dedicà a la seva padrina que devia mirar la cerimònia per televisió!

Anècdotes a part, el material enregistrat a Nashville (i també a estudis de Los Angeles) és l'abecé de l'híbrid gènere, mai no superat posteriorment i només igualat pel primer vinil dels Burrito. Hi trobam "Pretty Boy Floyd" de Woody Guthrie, la tradicional "I Am A Pilgrim", "The Christian Life" (clàssic religiós dels Louvin Brothers), "Life In Preson" de Merle Haggard, la divina "You Don't Miss Your Water" del "soulman" William Bell i dues peces dylanianes del repertori inèdit del "soterrani": "You Ain't Going Nowhere" i "Nothing Was Delivered". Parsons va ser l'únic membre del grup que contribuí amb peces pròpies com l'essencial "Hickory Wind" i "One Hundred Years From Now". L'enregistrament comptà amb la participació de reputats músics de Nashville com John Hartgord (banjo), Roy Huskey (baix) o el guitarrista "steel" Clarence White qui mesos després s'incorporà oficialment a The Byrds.

L'estiu del 68, ja enregistrat el disc, Parsons abandonà The Byrds al.ludint que no volia actuar a la Sudàfrica racista. Simultàniament el segell discogràfic CBS, a punt d'editar l'àlbum, s'adonà que Parsons encara tenia contracte amb la discogràfica L.H.I. (propietat de Lee Hazlewood, artífex de "These Boots Are Made For Walking" de Nancy Sinatra) que havia editat el primer, únic i magnífic disc de la International Submarine Band (protocountryrock). Decidiren que per evitar problemes McGuinn reinterpretàs totes les cançons del disc, cosa que va fer imitant escrupulosament la seductora manera de cantar de Parsons. Després d'haver resolt els problemes legals hi havia, per tant, dues versions de cada peça. La consigna era utilitzar la de Parsons però, quan el mes d'agost es publicà "The Sweetheart Of The Rodeo", no tan sols s'havien elegit les interpretacions de McGuinn sinó que algunes de les composicions de Parsons s'havien substituït per peces de Bob Dylan!

A pesar dels danys a la concepció original, "The Sweetheart..." és un clàssic transgressor i incontestable, vehicle privilegiat del somni de Parsons. Música de genets alats, estranyament universal, atemporal i ingràvida.

Durant molts anys ens haguérem de conformar amb l'edició convencional de "The Sweetheart...". El 1990, però, va sortir al mercat una capsa de 4 cedés ("The Byrds", CBS) que, entre les noranta cançons, incloïa els originals amb la veu de Parsons i les peces eliminades, com "Reputation", de Tim Hardin, o la magistral "Lazy Days" que Parsons va incloure en el segon elapé dels Flying Burrito. Aquells que varen aconseguir el quàdruple "boxset" (actualment esgotat) tenen un tresor.

La publicació de "The Sweetheart Of The Rodeo" va ser arriscada ja que els seguidors de The Byrds no estaven preparats per a una música que comptava amb massa prejudicis com el que relacionava el country amb el conservadurisme mental dels EUA. The Byrds pagaren cara la gosadia ja que va ser un fracàs.

La portada del disc, una antiga il.lustració amb dibuixos d'esperons i vestimentes de "cowboys", emfatitza la nova direcció.

Pere Ferrando.