Res no canvià amb "Really" (Shelter), enregistrat el 1972, poc després d'haver-se publicat el primer elapé ("Naturally"). Només dues novetats. Per una part, la inclusió de dues peces alienes, "Goin Down" de Don Nix i "Mo Jo" de Muddy Waters; per l'altra, el fet d'haver utilitzat cinc estudis d'Alabama i de Tennessee, segurament amb la intenció d'assimilar la influència de músics diferents. Aquesta profusió no va afectar el resultat: més aromes del sud profund, més exercicis sobre la solitud; dibuixos nostàlgics interpretats amb peresa, emoció i serenitat per excel.lents acompanyants i per la guitarra màgica de Cale: "Lies" (senzill de considerable èxit), "Changes", "Louisiana Women" (efectius violins del gran Vasser Clements), "Ridin' Home" (amb l'harmònica d'un altre nom mític, Charlie McCoy), "Playing In The Street"... Dotze peces més en què les cadències de blues rural, country temperat i rock a mig temps es passegen durant poc més de mitja hora. No hi trobam gemmes com "Magnolia" o "After Midnight", però el segon plàstic de Cale es, per sincer, també imprescindible.