Emergeix una veu fosca, rogallosa i limitada. Gens brillant però suggerent i penetrant. No importa el que diu; tanmateix convenç. De la guitarra surten cristal.lins sons; una manera de tocar molt particular, com si la mandra imposàs el ritme. Música tranquil.la, evocadora de nits d'estiu al porxo; cançons aletargades amb pocs acords que sintetitzen l'essència de la música popular. Allò que mai no envelleix.

Fa unes setmanes J.J. Cale complí la seixantena i encara, de tant en tant, segueix enregistrant atmosferes relaxants, discos artesanals i idèntics, fabricats sense pressa amb inquietuds iteratives.

Jean Jacques Cale (Tulsa, 1938) començà la seva carrera a finals dels 50 tocant en efímeres bandes. Abans de l'explosió hippi marxà a Los Angeles on contactà amb Leon Russell i Carl Radle, músics paisans d'Oklahoma amb els quals tocà a diversos barets mentre de dia treballava com a enginyer de so, la qual cosa li permetia realitzar maquetes de les pròpies composicions. Va ser un fracàs el "single" que publicà el 1965: una primera versió d'"After Midnight". Dos anys després fugia dels plaers californians per tornar a Tulsa on va muntar un estudi casolà amb la intenció de composar cançons per a altres intèrprets. No succeí res d'especial fins el 1970 quan Eric Clapton decidí incloure en el seu primer elapé en solitari la peça "After Midnight", amb la qual aconseguí el Top20.

A pesar de l'èxit d'"After Midnight" no va ser fàcil publicar "Naturally" (Shelter, 1972). Problemes econòmics motivaren que s'enregistràs en sessions molt disperses; de fet, deu de les dotze composicions varen ser gravades el 1970. Gran part de la seva concepció musical ja hi és completament esbossada. Country, blues, ragtime, hillbilly... Revisitació de les arrels a través de passatges guitarrístics que anys més tard varen ser copiats i electrificats per Mark Knopfler de Dire Straits. Sense estridències, destil.lant pau, la col.lecció de peces sedueix: "Call Me The Breeze" (després interpretada per Lynyrd Skynyrd), "Call The Doctor" (rabiosament nocturna amb trompetes assordinades), "Don't Go To Strangers", "After Midnight" (amb una versió més lenta que l'original, model que emprà Clapton), "Woman" (un dels pocs moments impetuosos), "Clyde", "Criying Eyes" i "Magnolia" (una de les quatre o cinc joies de l'àlbum).

"Naturally", produït per Audie Ashworth (qui l'acompanyà durant vint anys), va ser editat per Shelter, discogràfica de l'amic Leon Russell. Amb una portada que reflectia perfectament el contingut bucòlic és un dels millors discos editats el 1972.

Pocs mesos després Cale publicaria "Really"