Terry Callier va nèixer el 1945 a Cabrini Green Projects, una barriada de Chicago on vivien algunes de les llegendes de la música negra com Curtis Mayfield, Ramsey Lewis i Jerry Butler. Encara no tenia devuit anys quan publicà un primer senzill a través de Cadet Records, petita subsidiària del mític segell Chess Records, pilar essencial de la música popular nordamericana creat pels jueus polonesos Leonard i Phil Chess. La cara A del "single", "Look At Me Now", era una preciosa peça que ja presentava alguns llambrecs de la música etèria i inclassificable que Callier realitzaria més tard.

Durant els primers anys de la dècada freqüentà els circuits folk de Chicago. Al McKie’s Lounge, un petit bar on tocava sovint, va presenciar l’actuació del quartet de John Coltrane. El que va sentir aquella nit li serví de reflexió per als següents anys. Callier va replantejar-se el seu estil folk i decidí d’incorporar una sèrie d’elements jazzístics. Es congriava "The New Folk Sound Of Terry Callier" (Cadet, 1968), el disc que comentarem avui, realitzat entre el 1964 i el 1965. Editat uns anys més tard degut a un reguitzell de problemes, el primer elapé de Callier, segurament la seva obra mestra, va ser un autèntic fracàs comercial. Molt poc sabem dels anys posteriors. Els arxius boten al 1972 quan edità, també a Cadet Records, "Occasional Rain" i, posterioment, "What Colour Is Love" i "I Just Can’t Help Myself". Una trilogia excel.lent de soul jazz amb fabuloses cançons com "Ordinary Joe", "Just As Long As We’re In Love" i "Gotta Get Closer To You", anticlàssics nocturs impregnats d’estranys arranjaments i notes de passió. Tres elapés summament recomanables que edità amb l’ajuda de Jerry Butler, creador del Songwriter’s Workshop, una mena de fundació dedicada a la promoció de joves artistes negres que comptà amb la participació, entre d’altres, de Chuck Jackson i Marvin Yancey.

A pesar de la poca fortuna comercial, Don Mizell d’Elektra Records va finançar-li dos elapés més, "Fire On Ice" i "Turn You To Love", en els quals impera excessivament el so i la producció de l’època, poc apropiades per a l’intimisme de Callier. Durant els anys 80 va retirar-se; estudià informàtica i sociologia i ingressà a la Universitat de Chicago on encara avui treballa programant ordinadors.

Apartat absolutament dels escenaris i dels estudis de gravació, a principis dels anys 90 Gilles Petterson i Eddie Pillen, els "cervells" de l’anomenat "acid jazz" britànic, iniciaren la seva reivindicació. Només per això cal celebrar aquell moviment musical que, realment, no aportà res de nou al panorama. Animat per Petterson i Pillen, Terry Callier va viatjar a Londres, on actuà i, a més, signà un contracte amb Talkin’ Loud, la més emblemàtica etiqueta del jazz àcid. El 1998 publicà una altra immensa joia, "Time Peace". I fa pocs mesos "Lifetime" que, segons diuen, és similar. Una discografia excitant.

"The New Folk Sound Of Terry Callier" és un dels discs més maleïts de la història. Començà a enregistrar-se el 1964 sota les ordres de Samuel Charters, conegut per les seves produccions a la valorada etiqueta de jazz Prestige Records. Problemes econòmics postergaren l’enregistrament que finalitzà el 1965. Quan la publicació semblava definitiva Charters desaparegué amb les cintes (diuen que es va perdre al desert de Mèxic). Fos com fos, el primer disc de Callier no va sortir al mercat fins al 1968, quan l’època d’esplendor del folk havia desaparegut i altres ritmes més intensos triomfaven. Tanmateix, i a pesar del títol, el nostre disc s’allunya de la tradició i ultrapassa les fronteres del folk. Enregistrat amb l’inusual acompanyament de la seva guitarra i de dos baixistes, Terbour Attenborough i John Tweedle (copiant l’estructura que havia vist a Coltrane), Callier presentava mitjançant vuit peces, la majoria de les quals pertanyia al cançoner tradicional, una astuta i pulcra mixtura de sons negres. Folk amarat de blues, línies de jazz sobre idees soul, indicis de gospel... I tot completament acústic; d’aquí l’originalitat. I, no menys important, amb una veu juvenil, càlida i andrògina que relliscava sedosament sobre els limitats, però certers acords. Una veu diligent, sincera i hipnòtica, amb els necessaris rampells d’ira. "Johnny Be Gay If You Can Be", "Cotton Eyed Joe", "Spin, Spin, Spin"... discorren serenament deixant fines teranyines d’elegància que trenta-cinc anys després continuen despertant inusitades emocions. Amb la tristesa que Nick Drake utilitzaria més tard; amb la serenor que el malaguanyat Tim Hardin bolcà sobre els seus treballs i, curiosament, molt a prop del "Rock Bottom" de Robert Wyatt, que fa poques setmanes comentàrem, "The New Folk Sound Of" és música commovedora, amb ànima. El que els anglosaxons anomenen "soulful music".