El 1979, amb "London Calling" (CBS), The Clash varen fugir de les limitacions del punk per oferir una aclaparadora miscel.lània a base de saquejar sense empegueïment estils diversos: rock, pop, soul, rhythm and blues, reggae, ska... No ho dubteu, "London Calling" és la Bíblia Elèctrica. De fet s'havia de titular "The New Testament", idea rebutjada per la neòfoba CBS. Com a productor elegiren l'excèntric Guy Stevens (descobridor de Mott The Hoople). "Quan Stevens va entrar en els estudis, vàrem al.lucinar -conta Joe Strummer-. Anava vestit de "hooligan". Mentre tocàvem ens tirava ampolles de cervesa per despertar-nos l'agressivitat". També es diu que va omplir d'aigua un piano perquè sonàs diferent, tal com ell volia. Fos com fos, Stevens aconseguí captar perfectament l'energia del grup. També va ser important l'aportació als teclat de Mickey Gallagher (ex-Ian Dury & Blockheads). A "London Calling" recuperen la pugnacitat del primer elapé ("The Clash") i hi afegeixen un inusual eclecticisme. Strummer i Jones assoliren un altíssim nivell com a compositors. "Brand New Cadillac", "Jimmy Jazz", "Spanish Bombs" (surrealista visió de la guerra espanyola), "Lost In The Supermarket", "Death Or Glory"... Una vintena de gemmes punk sense abandonar els plantejaments sociopolítics d'esquerra. Un dels millors discos de la història del rock. Juntament amb l'àlbum blanc de The Beatles, el millor doble que la indústria discogràfica ha editat. A pesar de ser doble, exigiren a CBS que es vengués a preu senzill.

La portada és una rèplica-pastitx de la del primer elapé d'Elvis Presley. Seguint la litúrgia rockera, el baixista destrossa l'instrument sobre l'escenari. Magistral.