El punk va morir el dia en què The Clash, la banda més representativa del moviment musical més antisistema, va signar contracte amb CBS, paradoxalment, una de les multinacionals més reaccionàries. Com a coartada adduïren que, distribuïts per l'imperi del dòlar, arribarien a molta més gent.

The Clash i Sex Pistols eren força diferents. La colla de Johnny Rotten disparava, amb ràbia descontrolada, contra qualsevol cosa. The Clash coneixia l'enemic contra el qual havien de llançar les seves militants consignes (marxistes, antinuclears, antimilitaristes, antiracistes). Contràriament al que feren els Pistols, esquivaren la combustió espontània i ampliaren l'estret horitzó del llenguatge punk.

Abril del 76. Dies de crisi econòmica. Batalles racials a Notting Hill Gate. A Portobello coincideixen Joe Strummer, dels 101ers (referència a l'"habitació de tortura" de l'orwelliana "1984"), Mick Jones i Paul Simonon, del grup London SS. Amb l'afegitó de Tory Crimes funden The Clash; la pretensió inicial és la de sonar com un combinat de New York Dolls, Stooges i MC5. El dia que alguna banda ho aconsegueixi, esclatarà la III Guerra Mundial.

Els camps d'entrenament són el primer festival punk celebrat a Mont-de-Marsan i diverses actuacions al 100 Club. Bernard Rhodes, íntim amic del pocavergonya McLaren, es converteix en el seu mànager i, a principis del 77, els aconsegueix un substanciós contracte (100.000 lliures) amb CBS, àvida per treure el suc al moviment punk. Actuen amb Sex Pistols, Buzzcocks, Slits i altres especímens de la fauna punk. The Clash causen furor. Rotten, envejós, els entima: "Són una espècie de cantants de protesta que s'han electrificat...". Més por fan a l'extrema dreta britànica que, a la revista del National Front, publica: "Són els més esquerrans de tots. Orgullosament, proclamen opinions antiracistes durant els concerts. Hem d'eliminar aquests marxistes; arrancau els cartells que anunciïn els seus concerts i tirau-los al clavegueram on tindran el públic més adequat". The Clash eren encantadors.

De la seva interessant discografia excel.leixen dos discos, el primer i el tercer, material imprescindible per afrontar els actuals conservadors temps.

"The Clash" (CBS, 1977) perfila, a través de textos on proclamen desitjos i frustracions, l'agra realitat social que els rodejava. Per damunt de les contradiccions (haver fitxat per CBS), hi trobam un material autènticament canyer, dissenyat amb guitarres com a dagues i melodies sacsejants. Una declaració de guerra enregistrada en tres caps de setmana amb l'enèrgica ajuda de l'enginyer de so Mickey Foote. "Janie Jones" parla d'una prostituta empresonada per "saber massa sobre gent important". "White Riot" tractava els successos racistes de Nottingham ("Tot el poder és en mans de gent rica..."). "Hate & War" blasmava contra la policia. "I'm So Bored With The USA", incendiària. "Police And Thieves", reggae del jamaicà Junior Marvin, anticipava l'eclecticisme posterior de la banda. "Career Opportunities" exemplificava per què empipaven tant a la ultradreta: "Odii l'exèrcit.../No vull anar a lluitar al Tròpic.../Sols vull obrir cartes bomba per a tu./Ells em volen ficar en el servei militar/Volen convertir-me en una joguina...".

El primer disc de The Clash, enmig de la típica "angst punk", traspua agressivitat. Quan l'interpretaven en directe sotmetien el públic a un domini total. Si ho haguessin demanat, la gent hauria cremat el número 10 del carrer Downing. No va ser editat als EUA fins mesos més tard; així, es convertí en el disc d'importació més venut a Amèrica. El millor disc punk de la història. Imprescindible com a material de text per a professors d'anglès.

Degut a l'extrema politització de la banda, Tory Crimes marxà. El substituí Topper Headon, experimentat bateria. Desapareguts Sex Pistols, The Clash esdevenen el centre d'atenció (i de preocupació) d'Anglaterra. Per al segon disc, "Give 'Em Enough Rope" (CBS, 1978), el productor Sandy Pearlman (Dictators, Blue Oyster Cult) elabora un so més adequat per a les ràdios. Es un notable disc, encara que inferior al primer i al que seguidament us comentarem, "London Calling". Tanmateix posseeix bones cançons i vertaders himnes generacionals ("Tommy Gun" i "All The Young Punks"). En els concerts de l'època actuaven amb camisetes de les Brigades Roges.

Molt interessant és l'e.p. "The Cost Of Living" (CBS, 1979). Quatre cançons entre les quals trobam la imprescindible "I Fought The Law", amb versos sobre el tracte exquisit de la policia. O la sensacional "Capitol Radio", virulenta peça dedicada a la londinenca emissora comercial Radio Capitol, la qual havia censurat els seus discos: "Demostren que el doctor Goebbels/Segueix viu a l'èter de Londres".

Mesos més tard publicarien el que és considerat un dels discos més apassionants del selge: "London Calling".