A Amèrica connecta amb Leon Russell qui, amb Denny Cordell, li produeix el segon elapé, disc també fantàstic que ara us comentam. "Joe Cocker!" (Regal Zonophone, 1969) és un elapé força diferent a l'anterior ("With A Little Help From My Friends"); l'únic que no canvia és l'arestosa veu de Cocker i la presència de peces d'altres músics. De Dylan tria una cançó menor, "Dear Landlord" (original del disc "John Wesley Harding"). De The Beatles, dues: "She Came In Through The Bathroom Window", portentosa interpretació, i la fina peça de George Harrison, "Something". També és ressenyable la lectura dramàtica de "Bird On The Wire" de Cohen. Així com "Darling Be Home Soon" de John Sebastian (de The Lovin' Spoonful). Moltes de les versions que realitza són més interessants que les interpretacions originals. "Joe Cocker!" és una encertada mostra de la fusió de blues i gospel.

Des del nostre punt de vista les dues grans gravacions imprescindibles de Cocker són les assenyalades, on trobam un Cocker pletòrici en els seus millors moments. També és molt aconsellable el poderós tercer disc, "Mad Dogs & The Englishmen" (A&M, 1970), disc en directe i reflex de la gira que, amb quaranta músics, dugué a terme pels EUA. Va ser després d'aquests esgotadors concerts (65 en 57 dies!) quan Cocker s'hagué de retirar degut als nocius contactes amb substàncies perilloses (sempre havia estat bevedor, però el seu cos no assimilà les drogues). El camí dels 70 fou dur, alternant discos mediocres amb diversos problemes per possessió de drogues. Malgrat realitzar elapés infinitament lluny de les joies que hem comentat, els discos de Cocker sempre tenen moments bons, gràcies a la seva innata disposició a interpretar millor que ningú blues i balades. La dècada dels vuitanta, amb una veu molt cremada, no presagiava res millor però el cinema el va retornar als primers llocs de les llistes d'èxit. El 1982 enregistrà, amb Jennifer Warnes, "Up Where We Belong", tema principal de l'horrible pel.lícula de Taylor Hackford "Oficial i Cavaller"; guanyà l'Oscar i, a més, 1 Grammy. En el 1986, posà veu a l'"strip-tease" de Kim Basinger, a la no menys horrible "Nou setmanes i mitja" d'Adrian Lyne, on interpetava el tema de Randy Newman, "You Can Leave Your Hat On". Tanmateix, repetim, el Cocker essencial es troba en els tres primers discos.