Joe Cocker. Sens dubte un clàssic. Secundari, però clàssic. Amb la de Rod Stewart, la veu britànica més esquinçada del rock. Posseeix una extensa i irregular discografia (aproximadament, 20 àlbums). Per això, a "Classìcs del rock", avui parlarem dels seus enregistraments autènticament imprescindibles, d'aquells discos que mereixen figurar a la perfecta discoteca de la més popular de la música del segle XX.

El període més brillant de Joe Cocker va ser el 1968-70. Tota la resta és superflu i una cansada variació del mateix esquema que, amb el temps, s'ha anat edulcorant de manera alarmant degut a les pressions de les discogràfiques, les quals han vist que, encara, es pot esprémer el registre sentimental i baladístic de Cocker.

53 anys complirà aquest mes. Va nèixer a la industrial ciutat anglesa de Sheffield ("Sheffiel Steel" és el títol d'un dels seus àlbums). Alternà la feina a la companyia de gas amb l'admiració cap al gran Ray Charles, de qui copià algunes característiques del seu estil. A partir dels 16 anys sempre va estar relacionat amb la música, formant grups de "skiffle" o blues. L'any 1966 va crear The Grease Band, potent grup de blues i soul que incloïa, entre d'altres, el pianista Chris Stainton, amb qui escriurà algunes bones cançons. L'any següent The Grease Band aconsegueix cridar l'atenció de Danny Cordell, productor de bandes que havien aconseguit l'èxit com Procol Harum i The Move. Cordell els veu en directe i queda impressionat davant la potent veu de Cocker i sorprès per la seva hiper-mobilitat-parkinsoniana. Realment veure Cocker és tot un espectacle: com si estigués en trànsit, tocant una guitarra imaginària, vivint damunt l'escenari les històries que cantava,... Cordell elimina el nom de The Grease Band, posa en majúscules el de Joe i els produeix dos senzills en el 68: el fabulós "Marjorine" (cançó composta per Cocker i Stainton) i una increïble versió de "With A Little Help From My Friends" de The Beatles, amb la qual aconsegueixen el nº 1 a Anglaterra i èxit als EUA. Els mateixos Beatles varen quedar tan impressionats davant la cançó que enviaren un telegrama, felicitant a Cocker per la impagable i radical versió. Ben aviat s'edità el primer elapé, produït per Cordell i mesclat per Tony Visconti (després mànager de David Bowie). Analitzem la primera gran gravació de Cocker.

L'elapé "With A Little Help From My Friends" (Regal Zonophone) es publica el maig del 69. Està composat per deu cançons, tres de les quals signades per Cocker i el multiinstrumentista (baix, piano, orgue) Chris Stainton. Les altres 7 peces són préstecs d'altra gent. De fet, Joe Cocker inaugura la que serà tònica habitual de tots els seus enregistraments: les versions. Unes versions personals i úniques; innovadores lectures a les quals atorga sentiment i maduresa vocal. De Bob Dylan, elegeix les molt conegudes "Just Like A Woman" i "I Shall Be Released"; la versió que realitza de la segona és autènticament prodigiosa, amb cors molt ben edificats i precisos arranjaments de cordes. Hem de destacar la interpretació de la composició de Dave Mason: la versió que fa de "Feelin' Alright" és antològica, tan bona com l'original de Traffic, mítica banda anglesa. També volem ressenyar un petit joiell, "Do I Still Figure In Your Life", cançó del quasi desconegut Pete Dello. De les tres peces escrites per Cocker es troba el que va ser primer senzill i tema on demostra el domini de diferents registres vocals: "Marjorine". A més dels músics de The Grease Band, en el primer elapé de Cocker trobam col.laboracions de luxe ("little help from my friends"): Jimmy Page, guitarrista de Led Zep toca a dues peces. El líder de Traffic, Stevie Winwood, ho fa a dues. També hi toca el bateria de Procol Harum, B.J. Wilson. El primer elapé de Joe Cocker, a pesar de l'èxit del senzill esmentat, passà desapercebut a Anglaterra. Però no als EUA (nº 35). Cap allà partí l'estiu d'aquell 69. A Woodstock es convertí en un dels grans triomfadors gràcies a una memorial i física actuació. De fet, el dramatisme amb què interpretava li varen guanyar una subtil censura en el purità xou d'Ed Sullivan: mentre Cocker es recaragolava espasmòdicament, les càmeres de televisió només enfocaven les ballarines.

Aviat arribaria el posterior disc, "Joe Cocker!", força diferent i igual d'interessant.