El tema de la poesia en l'àmbit de la música rock ha estat sovint massa mitificat. No discutirem la importància sociològica de les lletres de moltes cançons, ni tampoc que algunes han esdevingut un mitjà de comunicació, de denúncia i d'expressió a una (o dues) generacions. Es evident. Però la realitat és que el 99 % dels textos de rock són, en el millor dels casos, poesia de segona mà que no suporten l'anàlisi a què els sotmeti un lector mínimament exigent. Tanmateix la discussió és innecessària perquè no és just que a un bon músic se li exigeixi, a més, ésser un bon escriptor. La funció del text ha de ser de suport verbal a una estructura musical. Podríem fer la mateixa comparació amb l'òpera: el que és important és la música, la qual actua com a condicionant.

Bé. Tal vegada us demaneu a què ve aquesta introducció en unes columnes dedicades a analitzar els millors discos de rock. La resposta és que, continuant amb el paràgraf anterior, ens resta un 1 % de textos davant dels quals els filòlegs més puristes han de callar les crítiques perquè topen amb una estructura poètica ferma i polida. Com Dylan, la passada setmana, el nostre convidat d'avui pertany a aquesta minoria selecta. La de Leonard Cohen és una interesantíssima poesia que, elaborada a partir de l'experiència individual, arriba a la universalitat a través de paraules fascinants, serenes i obsessives. Musicades, les seves lletres han configurat alguns dels més bells discs de les tres darreres dècades.

Cohen, com pocs músics, posseeix una obra musical valuosa en la seva totalitat; avui parlarem del primer elapé, una joia per repassar i disfrutar-ne mil i una vegades: Songs Of Leonard Cohen (Columbia, 1968). Però, abans, una breu retrospectiva perquè, l'home, se la mereix.

Nascut el 1934 a Montreal d'ascendència polonesa i lituana. Jueu i anglòfon entre una majoria catòlica i francòfona. A la universitat es relacionà amb grups d'esquerra i s'interessà per la beat generation (fou molt amic de Ginsberg). A mitjans la dècada dels 50 va llegir poemes en públic acompanyat per músics de jazz. Es llicencià en literatura i visità la Cuba castrista amb l'aurèola de ser una promesa de la poesia anglo-canadenca (ja havia publicat Let Us Compare Mythologies i The Spicebox Of Earth. El 1966 viatjà a Grècia, becat, per escriure un llibre. Consolidà la reputació literària amb poesia (Flowers For Hitler i Parasites Of Heaven) i novel.la (The Favourite Game i Beautiful Losers). En tornar de Grècia va conèixer Joan Baez, Bob Dylan, Phil Ochs, Andy Warhol i Nico. Gràcies a Judy Collins (qui ja havia gravat l'esplèndida i hipnòtica "Suzanne") signà per la Columbia.

Songs of Leonard Cohen (Columbia, 1968), com tots els seus enregistraments, inclou peces que, inefablement, s'uneixen a la memòria personal. Disc meitat romàntic, meitat espiritual, és la gravació de folk (?) més important del 1968 i, com molt encertadament diu Colin Larkin, és el millor disc de capçalera que hom pot tenir.

Cada cançó és una recopilació de sentiments sense artificiositat, d'experiències nues que s'intenten raonar sense aconseguir-ho. La veu hi juga un destacat paper: les paraules pronunciades per Cohen queden fixades amb l'acord de guitarra. El disc que necessites per (no) sortir d'un parany amorós.

Té algun petit (molt petit) defecte: està massa produït per John Simon (també director musical del disc). Tanmateix les cançons es mostren impenetrables als violins ja que, absolutament, hi regna la lúgubre veu de Cohen, acompanyat del grup de música contemporània Kaleidoscope.

Segons Cohen aquest primer disc va ser un dels més difícils de realitzar ja que, concebut a Grècia, a l'hora de gravar-lo a Nova York es va sentir molt allunyat de les cançons; diu que hagué de recórrer a una fetillera a qui va dir: "Hipnotitzau-me profundament i ordenau-me que les recordi."

La fotografia color sèpia de la portada mostra un rostre bellament marcat per la tragèdia amorosa que sovint trobarem en els solcs del disc. "So Long, Marianne" està dedicada a la seva primera esposa des de la distància de la separació; "Sisters Of Mercy", cançó sobre la caritat i l'ésser humà, la va escriure després d'haver dormit amb dues al.lotes que el recolliren quan passava una depressió; la compongué d'una tirada i els la interpreta quan despertaren. "Teachers" és la seva versió particular d'Itaca. Indiscutiblement, les deu peces del disc són material selecte.

El primer disc de Cohen és una primera passa cap a obres de major dimensió, "Songs From A Room" i, especialment, el gran "Songs Of Love And Hate".