El disc de Leonard Cohen que avui comentarem ha estat (i encara és) considerat el pitjor de la seva carrera. Una impertinent audàcia que quan va sortir al mercat va ser escorxada sense compassió. "Disc híbrid", "patracol" i "despersonalització" són algunes de les perles escrites que hem trobat als nostres arxius. Quasi vint-i-cinc anys després, "Death Of A Ladies’ Man" (CBS, 1977), la barroca obra que engendrà "l’estrany matrimoni" format per Cohen i el productor Phil Spector, encara no ha estat acceptada. El que farem avui, per tant, és un exercici de redempció ja que consideram "La Mort d’un Femellut", com a un dels discos més apassionadament sincers de la dècada dels 70.

A "Clàssics del rock" hem parlat diverses vegades de Cohen. També ho hem fet, indirectament, de Phil Spector quan vàrem analitzar "River Deep Mountain High" de Ike & Tina Turner i "John Lennon/Plastic Ono Band". Dos discos produïts de maneres totalment diferents que per a nosaltres figuren entre els millors enregistraments del segle. El disc del matrimoni Turner explicaria perfectament perquè varen posar a Spector sobrenoms tan divertits com "l’emperador de la massa sonora" o "el rei de l’eco"; només una veu torrencial com la de Tina Turner podia sortir indemne de l’atac perpetrat per una orquestra gegantesca organitzada per ell. El primer disc en solitari de Lennon, però, demostrava que Spector, si volia, podia ser el Txèjov de la producció, un minimalista certer capaç d’enregistrar amb els mínims instruments de banda-rock.

Amb Cohen, Spector va mostrar la primera de les dues facetes: quasi quaranta músics (nou guitarristes, sis percussionistes, deu teclistes...) i una vintena de veus en els cors (entre les quals trobam les de Bob Dylan i Alan Ginsberg). I és que Spector no s’hi posava per poc... Ell havia creat el famós "wall of sound", una mena de muntatge wagnerià que podia ofegar la veu de qualsevol cantant poderós. Què podria fer amb Leonard Cohen, un home que més que cantar, recitava? La trobada de la insòlita parella va suposar un "combat del mil.lenni".

Cohen sempre havia admirat Spector; coneixia bé les seves cançons i considerava que peces com "To Know Him Is To Love Him", "Unchained Melody" o "Lovin’ Feelin’" eren vertaderament expressives i atrapaven les sensacions amoroses, els desitjos i les passions de l’adolescència. Una nit, Spector va assistir a un concert que Cohen havia realitzat a Los Angeles; després de l’actuació el va convidar a ca seva. "La casa estava gelada; amb l’aire acondicionat estàvem a 4 graus -conta un flemàtic Cohen-. Va tancar la porta amb clau perquè no poguéssim sortir. Jo li vaig dir ‘Mira Phil, si ens tancam aquí, ens avorrirem... per què no escrivim algunes cançons plegats?’ ". La col.laboració començà aquella nit i va continuar durant un mes llarg. Cohen escrivia la lletra per harmonitzar-la amb la melodia que Spector tocava al piano. "Phil era molt agradable. Un home encantador quan està sol amb tu. Però a l’estudi, quan hi ha altres persones, era un home totalment diferent. És molt atent però vol simular que és violent: sempre està rodejat d’armes de foc i de guardaespatlles armats... Un ambient un poc perillós..." Les cròniques de les sessions d’enregistrament diuen que una vegada Spector va posar un revolver al coll de Cohen mentre li deia: "M’agrades, Leonard". Cada nit, quan acabava la sessió, Spector se’n duia les cintes a ca seva. Ell va elegir les pistes per a la mescla final sense consultar ningú. Quan Cohen va sentir el resultat tingué una sensació de fracàs i ho va dir a la premsa, cosa que va ser utilitzada per afusellar Spector i enterrar Cohen que a partir d’aquell any tendria problemes per publicar als EUA, rebutjat per una mesquina CBS.

A pesar de totes les opinions "Death Of A Ladies’ Man" és un disc meravellos que inclou textos reeixits, directes i confessionals sobre el tema de la lluita sexual. Poemes que es troben entre el millor que ha fet al llarg de més de trenta anys d’escriptura. La seva veu trencada se’n surt molt bé davant el poderós so que Spector injecta. És clar que a vegades es nota a faltar més espai per tal que la veu del narrador sorgeixi més clarament, però les deficiències vocals són minimitzades amb grans ecos, múltiples veus femenines i una insospitada confiança que fa que Cohen canti en comptes de recitar. I que Spector ("el rei del pop per a adolescents") va dedicar-se en cos i ànima a la producció del disc ho demostra que cada un dels vuit temes posseeix un tractament musical diferent, adequat al clima de la peça o al to del narrador.

Ens encanta l’obertura "True Love leaves No Traces", estupenda peça de pop en la línia de les produccions spectorianes dels anys 60; la cantant Ronee Blakey, brillant, ocupa un plànol vocal a la mateixa altura que el de Cohen: "Com la boira no deixa ferides/A la muntanya verda obscura/Així, el meu cos no et deixa ferides/I mai no ho farà/Com una fulla que cau s’atura/Un moment a l’aire/Així, el teu cap damunt el meu pit/Així, la teva mà damunt el teu cabell". Interpretada per Sinatra, hauria arrasat. Sobre "Iodine" planeja el fantasma de la impotència sexual: "Et necessitava, sabia que estava en perill/De perdre el que sabia que era meu/Deixares que t’estimàs fins que vaig resultar un fracàs/La teva bellesa a la meva ferida com a iode/Vaig preguntar-te si un home podia ser perdonat/I a pesar de fracasar en l’amor, era això un delicte?/Tu em digueres no et preocupis, no et preocupis, estimat/Un home té moltes maneres de complir la seva condemna". Un perfecte treball de Spector (cors tallats, percussions resplendents) per a una poesia franca. Més versos durs sobre la resignada decadència a "I Left A Woman Waiting": "Vaig deixar una dona esperant/Vaig trobar-la temps després/Ella digué: Veig que els teus ulls estan morts/Què t’ha passat, amor?/Què t’ha passat?/I ja que ella va parlar-me honestament/Jo vaig intentar respondre amb la veritat/El que ha passat amb els meus ulls/Ha passat amb la teva bellesa".

"Paper Thin Hotel" es desoladora i plena de contrasts (veu abandonada, teclats angelicals): "Les parets d’aquest hotel són primes com el paper/Anit vaig escoltar-te fent l’amor amb ell/La lluita boca a boca, membre a membre/El gruny d’unitat quan es va córrer/Estava dret, allí, amb l’orella contra la paret/No vaig sentir gelosia/De fet, l’ànima se’m va alleugerar". Amb uns arranjaments dels anys 50, Cohen repassa a "Memories" moments de l’adolescència: "Frankie Laine estava cantant ‘Jezabel’/Vaig col.locar-me una Creu de Ferro a la solapa/Vaig anar cap a l’al.lota més rossa i més alta/I vaig dir: Mira, ara no em coneixes, però aviat ho voldràs fer/Així que, per què no em deixes veure/Per què no em deixes veure/El teu cos nu?". I, amb un terrabastall de trompetes boges i excessives, "Don’t Go Home With Your Hard-On" ("No vagis a ca teva si la tens dura"). Prolixitat, barroquisme, obscenitat. Un risc que Cohen va acceptar valentment. I una altra obra mestra (la més heterodoxa, la més sorpresiva) per a la seva col.lecció musical de lliuraments amargs.