Entre centenars de mediocritats viníliques, el 1974 s'editaren algunes peces selectes que amb el temps s'han convertit en colpidores obres, estranyament inquietants: "The Silent Corner And The Empty Stage" de Peter Hammill, "I Want To See The Brights Lights Tonight" de Richard & Linda Thompson, "Starless And Bible Black" de King Crimson, "On The Beach" de Neil Young, "Rock Bottom" de Robert Wyatt i... "New Skin For The Old Ceremony" de Leonard Cohen.

Objectivament, no és la joia de la seva discografia; era difícil superar les denses emocions de "Songs Of Love And Hate" (ja comentat, per cert, a "Clàssics del rock"). Però, "New Skin...", sense presentar excessives innovacions poètiques, exhibia un diferent i atractiu tractament musical gràcies als arranjaments de John Lissauer. El cinquè disc de Cohen també significaria el final d'una etapa començada el 1968. Després, tardaria tres anys en tornar a eneregistrar; ho faria de la mà de Phil "Wall Of Sound" Spector, amb l'atònit "Death Of A Ladies' Man".

El 1974 es rumorejava que, degut a fortes depressions i al fracàs matrimonial, Cohen deixaria la música per ingressar en un monestir budista (que, de fet, visita amb freqüència). Realment, però, a principis d'aquell any, a Montreal, contactà amb el violinista Lewis Furay (amb qui anys més tard realitzaria un projecte que finalitzà en pel.lícula i disc, "Night Magic"). Furay li presentà un altre canadenc, John Lissauer, compositor i arrangista de jazz i clàssica, les idees del qual agradaren a Cohen. L'estiu del 74, després de reunir un grup de bons músics (entre els quals destacaven Furay a la viola i el multiinstrumentista Jeff Layton), entraren als estudis Sound Ideas de Nova York.

A "New Skin For The Old Ceremony" (CBS), editat el setembre del 1974, hi destacava la presència de lleus i acurades orquestracions de vent i corda afegides per Lissauer; uns arranjaments precisos que embolcallaven amb esplèndid vigor la ronca, monòtona i desolada veu de Cohen, accentuant, encara més, el seu l'estil confessional. També molt destacable l'asèptic treball de l'enginyer Rick Rowe. Per a nosaltres, el treball més ben produït de la seva carrera. Pel que feia als textos, continuava en la línia del velat pessimisme; amor i odi, sinceritat i cinisme per a versos reflexius, freds i tristos, plens d'imatges brillants.

"Is This What You Wanted". Textualment, trencava amb l'obra anterior, gràcies a una imatgeria contemporània, extreta del cinema: "Tu fores Marlon Brando/Jo Steve McQueen/Tu fores K Y Jelly/Jo vaselina/Tu fores el pare de la medicina moderna/I jo el Sr. Net/Tu fores la puta i la bèstia de Babilònia/I jo Rin Tin Tin". Un cant nihilista a l'amant.

"Chelsea Hotel". Juntament amb el Dakota, el Chelsea és l'hotel més destacat en la cultura rock. Allotjament d'estrelles taciturnes, repòs d'atletes musicals en la cursa de la fama i els diners. Allà, Cohen, es trobà Janis Joplin i li dedicà aquesta peça. Cohen hauria preferit Brigitte Bardot; Joplin, Kris Kristoferson. "I no vull suggerir que fos qui millor t'estimà/No puc dur el compte dels ropits caiguts/Et record clarament a l'hotel Chelsea/Això és tot, no pens massa en tu".

"Lover, Lover, Lover". Durant la guerra del Yom Kippur es traslladà al front on va escriure, enmig de les bales, aquesta peça per als contendents. "Vaig cantar per als soldats israelians i per a tots aquells que volguessin escoltar-me. Volien que actuàs per a les tropes que varen invadir Líban, però em vaig negar".

"Field Commander". El 1961, ja considerat el futur de la nova poesia canadenca, Cohen visità Cuba, en una antiimperialista i romàntica aventura; una nit, mentre dormia a la platja de Varaderos, el varen prendre per un espia ianqui: "El comandant de camp Cohen/Va ser el nostre millor espia/Ferit a la línia del deure/Llançat en paracaigudes sobre/Còctels diplomàtics/Instant a Fidel Castro/A abandonar els camps i el Castell/Deixa tot això i com un home/Torna per res especial/Com sales d'espera/Coes de taquilla/Bales de plata suïcides...". El moment més cínic de l'elapé.

"Why Don't You Try": la que comença com una peça feminista que convida la dona a viure sense el mascle, finalitza amb un ambigu cant a l'alliberació homosexual masculina. "There Is A War": guerra entre l'home i la dona, entre els rics i els pobres, entre el blanc i el negre... Tres minuts en què explica com utilitzar positivament les energies negatives espargides pel món. "A Singer Must Die": sembla un retret als cenacles literaris que sempre rebutjaren la seva comercial (?) aventura musical: "Vosaltres guardians de la bellesa/La vostra visió és la correcta la meva és falsa/Perdonau que hagi embrutat l'aire amb la meva cançó".

"Who By Fire": d'estructura salmòdica, amb desenvolupament tètric; com sempre, les veus femenines (Emily Bindiger, en aquest cas), un gran encert. "Take This Longing": escrita sota la influència de Nico ("Em vaig enamorar d'ella, igual que tothom que la coneixia... Em fascinava"). "Leaving Green Sleeves": una altra visió de l'amor, esgargamellada, plena d'ira i de ràbia.

La portada és un gravat pertanyent al "Rosarium philosophorum", text alquimista del segle XVI, rescatat per a "Psicologia i alquímia" de C.G. Jung. Representa la "coniunctio spirituum" dels àngels. Censurada als EUA i, per suposat, a l'Estat espanyol. Actualment, en CD, circula l'original. Reproduïm la que es va censurar col.locant una falsa ala sobre la mà de l'àngel femella que, a l'original, "situa" el sexe de l'àngel.

A mitjan la dècada dels 70, la indústria de la música ja no era el lloc apropiat per a un individu com Cohen. Igual que els dos discos anteriors, "New Skin For The Old Ceremony" no entrà a les llistes americanes. A Europa, especialment a GB (nº 24), va ser més ben rebut. El senzill "Lover, Lover, Lover", il.luminà, fins i tot, les lúgubres i feixistes ràdios d'aquí.

Pere Ferrando.