Una excepcional veu la va fer famosa en el circuit folk dels primers anys 60, rivalitzant amb Joan Baez a qui, creiem nosaltres, superava extensament. Però les grans virtuts de Judy Collins varen radicar en la capacitat desenvolupada per descobrir nous compositors i elegir un repertori excel.lent. Dos exemples. Quan Leonard Cohen només era conegut com a poeta, ella va enregistrar "Suzanne" i mesos abans que Joni Mitchell entràs per primera vegada als estudis, publicà "Both Sides Now". Amb una majestuosa veu de soprano va elegir perspicaçment entre els cançoners de Dylan, Fariña, Chapin, Ochs, McGuinn i molts més compositors que es trobaven en el millor moment creatiu.

Judy Collins va nèixer a Seattle el 1939 en el si d’una família amant de la música; anava per pianista clàssica però a partir dels 15 anys s’apassionà vivament pel folk. "A Maid Of Constant Sorrow" va ser el primer disc que enregistrà el 1961, als 22 anys; el publicà Elektra Records, el segell folk més important de l’època i el lloc on Collins va estar més de 25 anys. Als primers dos discos, acompanyada d’una guitarra, interpreta un material estrictament folk, però a partir del tercer s’interessà per un material més contemporani (The Byrds, Bob Dylan). Al sisè disc, "In My Life", va incorporar autors com Jacques Brel i Leonard Cohen (que encara no havia publicat cap disc) i va aproximar-se a la música teatral ("L’opera de tres rals" de Brecht i "Marat/Sade" de Weiss) amb arranjaments del gran Joshua Rifkin (qui al mateix temps ajudava Tim Buckley a "Goodbye And Hello", disc que comentàrem el mes passat). El 1968 publicà "Wildflowers", setè disc i primer gran èxit als EUA. A mitjan la dècada dels 70 abandonà el folkrock per endinsar-se en els poc originals camins del pop adult, mentre que a partir dels anys 80 els seus lliuraments s’espaiaren força. Tanmateix segueix activa ja que poc abans de complir els 60 va editar "Christmas At The Biltmore Estate" amb el qual retornava a Elektra després de estar-ne tretze anys allunyada.

Si haguéssim d’aconsellar dos discos originals de Judy Collins ens decantaríem per "Fifth" i "Who Knoks Where The Time Goes", de 1965 i 1968 respectivament. Al primer trobam un perfecte informe del folk dels primers 60: "Mr. Tambourine Man" de Dylan, "Pack Up Your Sorrows" de l’infravalorat Richard Fariña, "Thirsty Boots" d’Eric Andersen (on John Sebastian toca l’harmònica), "Early Morning Rain" de Tom Paxton i "In The Heat Of The Summer" que Phil Ochs havia escrit poc abans.

"Who Knows Where The Time Goes", sota la producció de David Anderle, representa un reeixit acostament al rock gràcies a la plantilla d’excel.lents músics: el baixista Chris Etheridge (membre de The Flying Burrito Brothers), el bateria Jim Gordon (col.laborador d’Eric Clapton a Derek & Dominos), el pìanista Michael Sahl i els guitarristes James Burton i Stephen Stills. Aquest darrer havia abandonat Buffalo Springfield i estava a punt de crear societat amb David Crosby i Graham Nash; el primer elapé de CS&N incloïa "Suite: Judy Blue Eyes" dedicada a Judy Collins amb qui mantingué relacions amoroses. Un disc excel.lent amb composicions de Cohen ("Story Of Isaac" i "Bird On The Wire") i dues joies del folk britànic: "The First Boy I Loved" de Robin Williamson (d’Incredible String Band) i la peça que dona títol a l’àlbum, escrita per Sandy Denny (de Fairport Convention).

Però summament recomanable per la capacitat de síntesi és el doble elapé "So Early In The Spring" (Elektra, 1977) on Collins va agrupar material dels primers 15 anys, sens dubte la millor etapa. Hi trobareu una mostra ordenada i paulatina de la seva carrera, des d’ortodoxes interpretacions de folk esquelètic fins als acostaments al teatre o al rock sofisticat, sempre amb una veu cristal.lina i diàfana i abrigada per músics certers. Una panoràmica formada per 24 peces entre les quals podríem destacar una escarrufadora versió de "Send In The Clowns", l’espectacular "Bird On The Wire" (amb arranjaments country), una lectura formidable de "Marieke" de Jacques Brel o l’emotiva "Farewell To Tarwathie" on s’acompanya de sons de balenes. A més, tota la cara D està formada per composicions pròpies que demostren un bon nivell compositiu (formidable "My Father"). Només una gran absència: la peça abans esmentada de Sandy Denny.

Aquest doble elapé és de difícil localització ja que, segons els nostres arxius, no s’ha reeditat en cedé. No desespereu. Fa un parell d’anys Judy Collins va publicar "Forever: An Anthology" (doble compacte, trenta-cinc cançons) que, fins i tot, inclou peces inèdites i noves lectures de clàssics en una de les veus més delicioses del folk nordamericà.

Pere Ferrando.