Només per haver creat la banda sonora de "Paris, Texas" Ry Cooder mereix ser esmentat com un dels músics més interessants dels darrers vint anys. La descripció acústica, tranquil.la però infernal, dels paisatges amargs de Wim Wenders, va crear escola dins del, sovint, poc dinàmic món dels "soundtracks". En realitat, "Paris, Texas" és el resultat d'una extensa obra duita a terme per un versàtil musicòleg i infatigable observador de les músiques que l'enrevolten.

Professional des dels setze anys, Ryland P. Cooder (Sta. Monica, 1947), va ser conegut mundialment gràcies a les col.laboracions fetes amb The Rolling Stones. Abans havia format part de Rising Sons (amb Taj Mahal) i de Captain Beefheart & His Magic Band (podeu sentir la seva guitarra relliscosa a l'estupend "Safe As Milk"). Amb els Stones ficà la mandolina a "Love In Vain", de l'elapé "Let It Bleed", i tocà les sis cordes a "Sister Morphine", la cançó més brillant de "Sticky Fingers". A partir d'aquí la llista de músics que comptaren amb Cooder és extensa: Eric Clapton, Van Morrison, Randy Newman, Neil Young...

Actualment és considerat un dels millors guitarristes del món, màxim expert en "slide" i insuperable intèrpret de "bottleneck". El segon àlbum, "Into The Purple Valley" és una bona mostra dels seus coneixements. Pel que fa als estils, la seva carrera és enciclopèdica, audaç i arriscada. Blues, folk, country, rock, cajun, texmex... Totes les músiques populars nordamericanes han trobat lloc en les dues dotzenes de discos que ha enregistrat.

Quan encara no estava de moda col.leccionar postals sonores del món, Cooder s'interessà en l'alè de músics llunyans. Joseph Spence de Bahamas; Shouikichi Kina d'Okinawa; Gabby Pahinui, guitarrista de Hawai; l'acordionista texà Flaco Jiménez; Ali Farka Toure de Malí (imprescindible l'elapé "Talking Timbuktu"); Vishwa Mohan Bhatt de l'India (excel.lent "A Meeting By The River"); els irlandesos The Chieftains... El disc "Buena Vista Social Club", amb la participació de mites de la música cubana (Ibrahím Ferrer, Compay Segundo), és el darrer treball "global" més conegut. Durant els trenta anys de gravacions Cooder no s'ha limitat a furgar les arrels del rock i els seus contorns, sinó que ha cremat línies i fronteres a la recerca de memòries musicals.

A més del treball per a la pel.ícula de Wenders, Ry Cooder ha musicat diverses obres de Louis Malle (aconsellable "Alamo Bay"), Tony Richardson ("The Border") i Walter Hill ("Crossroads", "Johnny Handsome" i, sobretot, "The Long Riders").

Tota la discografia de Ry Cooder és recomanable; fins i tot els moments més fluixos ("The Slide Area" i "Borderline") són material valuós entre la ferralla anglosaxona habitual. Avui parlarem dels dos primers enregistraments en els quals deixà lliure la seva passió per la tradició musical nordamericana.

"Ry Cooder" (Reprise, 1970) significa una autèntica revisió del blues més primitiu: "Goin' To Brownsville" de Sleepy John Estes, una corrosiva lectura de "Dark Is The Night" de Blind Willie Johnson, i "Pig Meat" un Leadbelly amb gotes de jazz. Hi trobam "Old Kentucky Home", cançó de Randy Newman inclosa originalment a l'imprescindible "12 Songs", elapé en què Cooder havia participat mesos abans. Exquisida és la versió de "Alimony", del cantant de r&b Tommy Tucker. Cooder realitza una primera visita a Woody Guthrie ("Do Re Mi") i només hi inclou una composició pròpia, "Available Space", lliçó magistral de "bottleneck". Un 9 per a un disc que posseeix diversos registres, des del més pulcre i acadèmic exercici de blues fins a interpretacions més lliures. A "Ry Cooder" hi advertim algunes atmosferes compartides amb el primer disc de Little Feat (ja comentat a "Clàssics del rock"); no debades hi varen participar Ritchie Hayward i Roy Estrada, secció rítmica dels Feat.

Pere Ferrando.