|
El material que Elvis Costello va enregistrar entre el 1977 ("My Aim Is True", el primer disc) i el 1981 (quan publicà "Almost Blue", un sorprenent viatge al country), va regenerar el pop anglès, col.locant-lo a la mateixa altura en què havia estat a mitjan els anys 60, l’època daurada de les vibrants cançons curtes gràcies als talents de Beatles, Kinks, Who, Small Faces i Hollies. Fa un parell d’anys que comentàrem els tres
primers àlbums, uns lliuraments plens de fúria rhythm and blues, potència beat, molta
ràbia punk i flamarades de pop contagiós amb aires cínics, misàntrops i antifeixistes.
Tres discos excel.lents ("My Aim Is True", "This Year’s Model" i
"Armed Forces") que, al costat del següent disc quedaven petits ja que
"Get Happy!!" (Riviera, 1980) és el millor de la seva primera època. Hom ha dit que "Get Happy!!" va nèixer del desig de fer oblidar el lamentable incident succeït als EUA durant la gira de presentació d’"Armed Forces", quan bastant carregat d’alcohol l’emprengué contra els músics negres utilitzant expressions racistes. Davant Bonnie Bramlett i Stephen Stills, Costello digué que Ray Charles era un "negre cec i ignorant"; s’endugué un bon cop de puny. Fos com fos, "Get Happy!!" és, bàsicament, un disc de soul, un fabulós disc de soul pop en el qual Costello, amb l’ajuda del productor Nick Lowe, demostra total domini de la cançó rítmica, dinàmica, melòdica i... curta: vint peces en quaranta-cinc minuts i en un sol vinil. Una mena de rècord que seguidament us analitzarem. Un grup de cançons evidencien el mil.limetrat estudi
del segell Stax, concretament del cançoner de Booker T & The MG’s:
"Opportunity", inflexions de veu, carícies de guitarra i un orgue pessigant;
"Beaten To The Punch", frenètica; i "Temptation". En la mateixa
línia negra, Un segon grup de composicions oscil.la entre el r&b ("I Stand Accused", amb una dylaniana ràfega d’harmònica), els mig temps ("Clowntime Is Over"), el country pre-Almost blue ("Motel Matches") i el simple però efectiu pop ("King Horse", on el baixista Bruce Thomas està astut i lleuger, i "Man Called Uncle"). Però aquells que fa vint anys vàrem comprar el disc, avui tenim especial predilecció per la petita col.lecció de balades que s’hi inclouen; miniatures dramàtiques amb les quals es posava a l’altura de John Lennon, Gram Parsons o Burt Bacharach. Així, ens rendim davant "Secondary Modern" (excel.lent acompanyament de l’orgue de Steve Nieve, gran coprotagonista del disc), "Possession" (de versos reeixits), "New Amsterdam" (superba i fent referència a Holanda on va enregistrar l’àlbum) i "Riot Act" (més que emocionant). Dues notes sobre els textos. "Get Happy!!", musicalment, sembla escrit per un individu realment feliç però alguns dels versos indiquen més bé el contrari, com la temptativa de suïcidi a "Five Gears In Reverse" o les cíniques línies de "The Imposter" ("Quan vaig dir-te que estava mentint/Potser estava mentint") o les tristes de "New Amsterdam" ("Sembla que sóc a casa/Però em sent com a l’exili"). S’ha dit moltes vegades que totes les peces de "Get Happy!!" deixen, bàsicament, la mateixa impressió a l’oient. Discrepam absolutament ja que quan més s’escolten les composicions, una per una, van adquirint personalitat pròpia i, globalment, el disc s’erigeix com a un altre magnífic episodi de sapiència i d’enciclopedisme pop, igual que el "Something/Anything?" de Rundgren que analitzàrem la passada setmana. Pere Ferrando. (article aparegut originalment a L'espira, revista cultural del Diari de Balears (13-05-2001) |
"Love For Tender", una visita a la Motown de Diana Ross &
The Supremes; "Five Gears In Revers", funki explosiu; i "I Can’t Stand
Up For Falling Down", excel.lent primer senzill dels tres que se’n publicaren.