Al llarg de vint anys de carrera, Elvis Costello ha abraçat infinitat d'estils i registres: soul, country, clàssica, pop... Ha actuat amb gent de la més diversa procedència: Count Basie, The Chieftains, Roger McGuinn... Ha escrit per a la Filharmònica de Londres, per a cinema i televisio. Ha composat amb The Brodsky Quartet, Bill Frisell i Paul McCartney. Ha cantat amb Tony Bennet, Roy Orbison i Chet Baker. I sempre ho ha fet a través de cançons breus i directes, amb un total domini dels registres (des del més vital al més melancòlic), creant textos convulsius i d'enigmàtica imatgeria. Actualment, sens dubte, Costello és el més complet compositor de música pop.

Declan Patrick Aloysius McManus va nèixer a Londres el 1955; son pare havia estat el cantant de la Joe Loss Big Band. El 1976 treballava com a programador de computadores a la firma de cosmètics Elizabeth Arden; de nit tocava en els pubs amb el grup Flip City. Les seves maquetes interessaren a Jake Riviera, propietari del petit, incipient i després mític segell Stiff. Amb el contracte fet i davant l'extravagància del propi, cercaren un nom impactant. Costello pertanyia a l'arbre genealògic maternal (de procedència irlandesa). Imaginau-vos el perquè d'Elvis... Després del bateig, i sota la tutela de Nick Lowe, productor oficial de Stiff i una de les personalitats més interessants del període anomenat "new wave", llançà el primer senzill, "Less Than Zero", bel.ligerant himne antifeixista. Començava una pletòrica carrera, farcida de fantàstics lliuraments enregistrats amb envejosa regularitat, que el convertiren, de seguida, en l'autor més prolífic i avançat de l'era post-punk, ja que desenvolupà, perfectament i en totes les direccions possibles, les claus de la música pop.

"My Aim Is True" (Stiff, 1977). A la portada, amb una mirada maliciosa i les cames tortes, sembla el fantasma entramaliat de Buddy Holly. L'elapé coincidia amb l'esclat del punk però, lluny d'això, les seves cançons havien d'enterrar el moviment. Enregistrat casualment amb el grup californià Clover, posseeix un potent so sense polir. Tretze peces breus ( algunes no arriben ni als dos minuts) interpretades amb fúria de rhythm and blues, potència beat i molta ràbia punk. Els textos, plens de subtils travallengües, versen sobre les misèries de les relacions personals i de la societat que els acull, fent un especial apartat a les frustracions sexuals. "Waiting For The End" té versos dylanians ("L'autoestopista llegendari diu que sap on hi ha l'assumpte..."); "Miracle Man" és una de les primeres reivindicacions blanques del reggae. "Mistery Dance", rock and roll clàssic amb "riffs" de Chuck Berry i uns textos sobre els primers desenganys sexuals de l'adolescència. "Less Than Zero", al.legat antiracista contra el nazi Oswald Mosley. "Alison", el segon senzill, una de les millors balades de la dècada. Flamarades de pop contagiós a càrrec d'un Costello cínic i misantrop, perfectament produït per Nick Lowe.

Pere Ferrando.