Amb Cream, considerat el primer supergrup de la història del rock, Eric Clapton pretenia una aproximació potent al blues de Chicago; la banda havia de sonar com ho hauria fet Buddy Guy o B.B. King acompanyats d'una secció rítmica brutal. Ho intentaren a "Fresh Cream" (ja comentat a "Clàssics del rock"), un disc excel.lent en qué Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker reinventaren el paper que fins aleshores havien tingut la guitarra, el baix i la bateria en la música popular. El segon disc, però, infectat de blues psicodèlic, elaborat en un moment essencial, havia de superar-lo...

"Disraeli Gears" (RSO, 1967) va ser enregistrat després d'una gira pels EUA, setmanes abans del famós "estiu de l'amor". Hi havia una certa pressa als estudis Atlantic de Nova York ja que els visats de permanència a Amèrica eren a punt d'expirar. Per a la producció es va decidir que Robert Stigwood, mànager del grup i productor del primer elapé, no repetís ja que l'enorme experiència dels tres músics requeria un mestre de cerimònies més preparat. Stigwood elegí Felix Pappalardi, prestigiós productor, interessant arranjador i veterà músic. Una decisió perfecta perquè aconseguí un so poderós i compacte. Pappalardi i Tom Dowd, enginyer de so, ompliren els estudis amb tones d'aparats, una cosa mai no vista per a només tres músics.

A més de la producció, el segon disc de Cream presentava altres novetats. Tot eren composicions originals i, per primera vegada, hi havia material de Clapton; les peces, força curtes, posseïen una dimensió més rica, un so més complex. Sobretot, però, hi destacava el treball de Clapton, incorporant una sèrie d'efectes la majoria dels quals eren inspirats per Jimi Hendrix: ressonàncies, distorsions, doblatge de guitarres, ús de diversos pedals... L'anomenat "wah wah" va ser el pedal més utilitzat ja que li oferia moltes possibilitats: permetia passar ràpidament de tonalitats greus a agudes i mantenia la ressonància dels sostinguts quan s'augmentava el volum del control de tiples. A la majoria de cançons, Clapton es doblava a la guitarra, aconseguint una atmosfera més densa.

Entre el valuós material inclòs trobam "Sunshine Of Your Love" que s'obre amb un feliç i repetidament imitat "riff" de baix; aquesta línia musical (juntament amb troballes de The Kinks i Jeff Beck), posaren els ciments al "heavy metal". Excel.lent és "Tales Of Brave Ulysses", homenatge a Grècia amb múltiples efectes de "wah wah", escrita per Clapton i Martin Sharp, artista australià i íntim amic del guitarrista; Sharp va ser el creador de la fabulosa portada que després comentarem. Igual de valuosa és la delicada "We're Going Wrong" de Jack Bruce, inspirada en una melodia de George Gershwin; Baker hi destaca marcant un insistent ritme, romput per la cloenda de Clapton, brillant lectura hiperàcida. Sobre onades lisèrgiques es dispara "World Of Pain, ombrívola balada. A "SWLABR", acròstic de "She Walks Like A Bearded Rainbow", Clapton distorsionava les sis cordes i hi practicava incisos al.lumínics. Classes magistrals són "Take It Back" (amb una aerodinàmica harmònica de Bruce) i "Outside Woman Blues, simples, però efectius blues. "Dance The Night Away" pretenia ser un homenatge a The Byrds en què Clapton utilitzava una guitarra de dotze cordes per imitar el so de mandolina.

Incomprensible és la inclusió de "Mother's Lament", peça de taverna que semblava enregistrada sota els efectes de material prohibit. També és un poc fluixa "Blue Condition", escrita i interpretada per Ginger Baker. De no ser per aquestes dues peces breus, "Disraeli Gears" seria un dels 10 grans discos del rock. Tanmateix, imprescindible obra mestra en què Eric Clapton dissenya una col.lecció de notes directes a la medul.la, perfectes còpies dels King (B.B. i Albert). Per la seva part, Bruce no s'atura en l'exploració del baix i Ginger Baker, a la bateria, magníficament polirítimic.

El talent dels tres músics obscuria la tasca del bon poeta Pete Brown qui va saber enllaçar amb l'esperit hippi. "Sunshine Of Your Love" incloïa frases interessants ("Quan la llum tanqui els seus ulls cansats,/Ser‚ aviat amb tu, amor meu,/Per donar-te la meva pàl.lida sorpresa..."), i "Dance The Night Away" supurava psicofàrmacs ("Em construiré un castell en els niguls/Hi haurà cel a la meva finestra, deixaré els carrers i les multituds/Ballaré amb la nit/Trobaré un oceà, navegaré pel blau/Viuré amb el daurat peix espasa, oblidant el teu temps..."). Els versos de Brown, interpretats per la veu de Bruce, confident, plena d'inflexions, eren eficaços.

L'estrany títol té una explicació. En un principi havia de titular-se, simplement, "Cream". Enmig d'un festival d'elaessadé, Clapton i companyia, com a "oulipos" del rock, començaren a jugar amb les paraules; un ajudant de la banda, fanàtic de les bicicletes, parlava de "pinyons de distribució" ("derailleur gears") i, suposam que entrebancat per diverses substàncies, pronunciava les paraules d'una especial forma que sonava com "disraeli gears".

La portada (i contraportada) de l'àlbum és obra de Martin Sharp, artista en plena connexió amb el seu temps; utilitzà una abarrocada iconografia usant detalls pop i psicodèlics. Sharp treballava a la mítica revista "Oz" i després continuà amb diversos treballs per a Hendrix.

Pere Ferrando.