La capacitat artística d'Eric Clapton durant la dècada dels 60 només es comparable a la seva constant i vacil.lant recerca de la solitud reflexiva per a captar els més purs sons. Marxà de The Yardbirds quan el grup acaronava l'èxit: no volia fer corrupta música pop. Arribà a l'incontaminat corral de John Mayall qui li va prometre de continuar la tradició dels mestres del blues; però, quan el juliol del 66 s'edità el millor disc de blues blanc ("Bluesbreakers. With Eric Clapton", ja comentat a "Clàssics del rock"), Clapton se n'havia anat. Deprimit, avorrit i rebutjant l'ensuperbiment a què havia estat sotmès per crítica i públic ("Clapton is God", clamaven els graffittis londinencs), acceptà l'oferta de formar el que seria primer supergrup de la història del rock, Cream, interessant experiment que duraria dos llargs anys, en què enregistraria una formidable col.lecció de vigoroses cançons. La terna de Cream es completava amb dos esplèndids músics: Ginger Baker i Jack Bruce.

Ginger Baker era un experimentat bateria provinent del món del jazz (Storyville Jazzmen, Paramount Jazz Band...) i del blues (Alexis Corner's Blues Inc.). Des del 63 fins a la fundació de Cream havia tocat a la Graham Bond Organisation. Jack Bruce posseïa experiència clàssica (Royal Scottish Academy Of Music) i blues (Alexis Corner). També havia estat "fill" de Mayall, coincidint amb Clapton. Per qüestions econòmiques havia marxat amb la banda de Manfred Man on havia enregistrat l'esplèndid i exitós "Pretty Flamingo" (nº 1 a les llistes del 66). Per a la veu solista s'havia pensat en Stevie Winwood qui no pogué acceptar-ho ja que estava compromès amb The Spencer Davis Group. Aviat parlarem de l'època daurada del grup d'Spencer Davis i les cançons que Winwood interpretà brillantment ("Gimme Some Lovin'", "I'm A Man"...)

Clapton, que es creia una reencarnació blanca de Robert Johnson, pretenia, a través de Cream, apropar-se al blues de Chicago; el grup havia de sonar com ho hauria fet Buddy Guy, Otis Rush o B.B. King acompanyats d'una demolidora secció rítmica. El jove Clapton també volia aplicar a la música una sèrie de conceptes surrealistes i dadaistes, fruit dels contactes intel.lectuals amb poetes, pintors, i dissenyadores que es movien en el seu cercle.

La realitat va ser distinta. Baker i Bruce, músics tècnicament excel.lents, no estaven disposats a ser simples acompanyants de "l'home-Déu". Volien tocar tant com el guitarrista i demostrar que n'eren, de bons. A més, Jack Bruce, autor de gran part del material de Cream, no volia limitar-se als esquemes puristes del blues. Afagirem que Robert Stigwood, el mànager, amb l'ànim de guanyar molts de doblers, intentava orientar-los cap a un so menys blues i més pop-rock. Stigwood s'enriquí amb Cream; de fet, The Bee Gees varen ser financiats amb els guanys aconseguits. D'aquesta forma, Cream, nascut en una època d'experimentació i de constants recerques artístiques, estava immers en una difusió d'idees.

La maquinària, però, ja s'havia posat en marxa; encara no havien realitzat cap assaig i la premsa americana anunciava en grans titulars la formació d'un "supergrup sensacional". Set hores abans del primer concert al mític Marquee londinenc (estiu del 66) ja hi havia llarguíssimes coes; simultàniament s'havia editat l'àlbum de Mayall amb Clapton i les vendes anaven d'allò més bé. La llegenda iniciada pocs anys abans amb The Yardbirds continuava...

"Fresh Cream" (Reactions, 66) es publicà el mes de desembre. Les múltiples actuacions realitzades demostraren que aquells que pensaven que Cream seria una banda composada per tres genis incapaços de treballar plegats, anaven ben errats. La compenetració i la coordinació musical eren absolutes. En disc es podia comprovar el mateix. "Fresh Cream" està composat de deu peces; cinc recreacions de composicions clàssiques de blues: "Spoonful" de Willie Dixon, amb una brillant harmònica de Bruce; "Cat's Squirrel" de Dr. Ross; "Four Until Late" de Robert Johnson; "Rollin' And Tumblin'" de Muddy Waters, i la inspiradíssima "I'm So Glad" de Skip James qui, gràcies als drets d'autor aconseguits va poder viure dignament els darrers anys de la seva vida. Normalment, els pares del blues mai no arribaven a cobrar els "royalties"; Clapton s'encarregà que no fos així...

Tres de les cinc cançons restants porten la signatura de Jack Bruce: "N.S.U." (cara B del senzill "I Feel Free", no inclòs a l'elapé), "Sleepy Time Time" (escrita amb la seva esposa Janet Godfrey) i la suau "Dreaming". Ginger Baker aportava "Toad", plataforma per exhibir la seva tècnica amb timbals i platets, i, a mitges amb Godfrey, "Sweet Wine".

L'estrella del disc era, evidentment, Eric Clapton. Frases guitarrístiques esmolades, ràpides i elegants, destacant nítidament sobre la impetuosa secció rítmica, elegint les tonalitats més adequades per a cada peça... Més precís que mai, demostrava l'assimilació d'alguns trucs que havia après de Jimi Hendrix.

Malgrat les limitacions de l'estudi i de la timorata producció d'Stigwood, "Fresh Cream" és un primer disc potent, fi i sense fisures que revela un ús intel.ligent de les harmonies i de les mescles. Excel.lents cançons que alternen passatges lluminosos amb d'altres obacs. Màxima perícia musical. Un virtuosisme inimaginable en el món del rock. Cream reinventava el paper que fins aleshores havien tingut guitarra, baix i bateria en la música popular. El següent disc, "Disreali Gears", infectat de blues psicodèlic, encara és millor. Les aventures d'Eric Clapton continuaran...

Pere Ferrando.