Quan l’estiu del 1968 s’anuncià la publicació de "Wheels Of Fire" (Polydor), el públic nordamericà s’entusiasmà de tal manera que només amb les comandes prèvies de les tendes de discos el doble elapé aconseguí la categoria de disc d’or. Pocs mesos després les vendes el convertiren en platí, el primer de la història del rock recaptant dos milions de dòlars. Ningú no s’hagués imaginat que Cream, virtualment, ja no existia. Només per interessos econòmics havien decidit realitzar una darrera gira per Amèrica; deixaven l’adèu per al públic del darrer concert que s’havia de celebrar al Royal Albert Hall de Londres.

Els constants litigis entre Jack Bruce i Ginger Baker, minats per una vella antipatia, s’havien accentuat. Clapton en un principi va fer de mediador, fins que va cansar-se. Realment, Clapton començava a madurar la convicció que el trio s’estava convertint en una mena de dinosaure incapaç de canviar la pell, de renovar-se amb motivacions eficaces, de portar endavant un projecte innovador. I en tingué la certesa definitiva quan escoltà el meravellós i senzill "Music From Big Pink" de The Band. De sobte, disfrutant d’aquella joia, recordà una crítica apareguda recentment a la revista "Rolling Stone" (l’única negativa entre mil laudatòries) on Jon Landau (futur mànager de Bruce Springsteen) deia que "quan superin la seva obsessió pel virtuosisme podrem veure alguna cosa que valgui la pena. De moment, només escalfen".

A principis d’aquell 1968, "Disraeli Gears" havia triomfat a mig món. A partir del febrer iniciaren la més llarga gira nordamericana que qualsevol grup anglès mai no havia duit a terme. Polydor Records va decidir que, davant tantes actuacions, era estratègicament oportú tenir un elapé de suport. Qualsevol cosa... un "best of" o un directe. L’important era que les ràdios tinguessin un material novedós. Així va nèixer la idea de "Wheels Of Fire", un doble àlbum que inclouria un elapé enregistrat a l’estudi i un altre en directe. El productor, l’hàbil Felix Pappalardi, es mostrà d’acord amb el projecte perquè estava convençut que Cream eren una cosa en els estudis i una altra damunt els escenaris.

El grup feia temps que tenia enregistrada "White Rooms" que, en un principi, s’havia d’incloure a "Disraeli Gears". També guardaven una vella peça d’Albert King, "Born Under A Bad Sign", de la qual Clapton s’havia enamorat. Després, cadascun dels tres músics va aportar noves cançons. Baker proposà "Those Were The Days", "Passing The Time" i "Pressed Rat And Warthog" que havia escrit amb un pianista de jazz avantguardista, Mick Taylor, qui no té res a veure amb el guitarrista que substituïria el difunt Brian Jones en els Stones. Jack Bruce, a més de "White Room" (subtil wah wah de Clapton), entregava la intrigant "As You Said" (Radiohead s’hi inspiraren per a "Ok Computer"), "Politician" (una peça de hard rock en què tira a matar contra la hipocresia d’alguns polítics), i la psicodélica "Desert Cities Of The Heart" (amb un Clapton que fa goig). Totes les cançons de Bruce també duien la signatura de Pete Brown. Per la seva part, Clapton optà per dues versions, la ja citada d’Albert King i "Sitting On The Top Of The World" de Howlin’ Wolf.

Totes aquestes cançons s’enregistraren en vuit pistes, cosa bastant excepcional ja que l’estàndard de l’època era la meitat. Així, Clapton apareix a "Politician" amb la guitarra solista mentre hi sona la rítmica i Bruce, a "Desert Cities...", colpeja el baix mentre se sent la seva guitarra acústica.

Pel que fa a l’elapé en directe (titulat "Live At The Fillmore"), la versió original del disc inclou una errada ja que només una (la pesada "Toad") de les quatres cançons va ser enregistrada al Fillmore de Bill Graham. La demolidora "Spoonful", la trepidant "Traintime" i l’emocionant "Crossroads" deriven d’un xou celebrat al Winterland.

"Wheels Of Fire", autèntic aplec d’iniciatives personals, suposa un dels moments més interessants de la història del rock ja que si per una banda es tracta d’un excel.lent disc que (a més d’incloure bones composicions) mostra el virtuosisme a què podien arribar tres músics, per l’altra banda assenyala l’excés d’un gènere cremat.

El 26 de novembre del 1968 Cream realitzaren dos concerts al Royal Albert Hall. Molta gent plorà davant la separació. Especialment la indústria discogràfica que, feliç un mes abans, els havia lliurat un xec de 400.000 dòlars per les vendes de "Wheels Of Fire".

Pere Ferrando